Paraules:
Tema:	TotBandes sonoresInfantilMúsica de cambra i solista instrumentalMúsica sacraMúsica simfònica i concertantÒpera i sarsuelaRecital vocal i liedSense classificar
Inici:
Fí:

Ajuda

L'òpera deu ser l'únic gènere en què els compositors actuals encara es poden permetre el luxe de la llarga durada. En el terreny concertístic, el fenomen més general seria aquest: una estrena mai no fa mal dins d'un programa, sempre que s'interpreti al començament d'un concert i no sigui gaire llarga, per, un cop acabada, permetre els ressaguers poder entrar a la sala per escoltar el que realment els interessa. Pot sonar cínic, però per desgràcia això continua sent la norma en moltes temporades convencionals: la música contemporània, en petites dosis per no espantar el personal.

 

A aquest element, tanmateix, cal afegir el de la durada. Els encàrrecs de noves obres són per a partitures que de mitjana ocupen un quart d'hora, vint minuts màxim. És obvi que sempre hi pot haver una opció estètica legítima, i ningú no demana que s'escriguin simfonies riu a la Mahler. Però aquesta dificultat per desenvolupar un discurs musical de llarga distància, no afecta també el gènere en què la durada encara és possible, l'òpera?

 

Atesos els condicionants de producció inevitables en el gènere líric avui en dia –una nova òpera ja no s'escriu en dues o tres setmanes com feien Rossini o Donizetti, sinó que madura al llarg d'anys–, i amb l'excepció d'autors prolífics com Philip Glass, un músic té comptades oportunitats de compondre una obra per al teatre, amb la qual cosa, el sempre útil procés d'aprenentatge i maduració de les forces creatives es veu compromès. Fins i tot si es pot experimentar en l'òpera de cambra, menys costosa (millor si és vista com una potencialitat en si mateixa i no com un recurs substitutori), aquest procés continua sent insuficient.

 

Resultat de tot plegat: cada nova òpera és una entitat única i autosuficient que genera un excedent d'expectatives massa cops impossibles de satisfer. Es dóna llavors el cas, potser paradoxal per al pacient lector, en què la defensa convençuda de la necessitat (obligació fins i tot) que un teatre públic doni suport a la creació actual vagi acompanyada per una mirada severa sobre els resultats pràctics. Però segurament és més honest això que no pas caure en una castradora correcció política, plena de retòrica buida que evita mullar-se: quan llegeixin sobre una nova obra, fins i tot aquí, que és interessant, desconfiïn.

 

No cal ser Sherlock Holmes per deduir que aquestes reflexions disperses vénen motivades per l'estrena al Liceu de Jo, Dalí, de Xavier Benguerel (tot i el títol català, l'obra és en castellà), obra que ha hagut d'esperar molt de temps per arribar a escena (a vegades, rebre un encàrrec no és cap garantia) i un nou exemple, per altra banda, d'un fenomen usual: que un altre teatre, aquí el de la Zarzuela de Madrid, s'avanci al coliseu de les Rambles en la primícia, un detall que potser no vol dir res, o potser molt.

 

Com que la coordinació entre els nostres equipaments públics és admirada al món sencer, és just i necessari que el mateix dia que el Liceu presenta l'òpera de Benguerel, Barcelona 216 inicii temporada a L'Auditori amb un grapat de primícies. Sota el títol Encàrrecs 2011, la formació, dirigida per Yasuaki Itakura, presenta obres d'Ahmed Madkour, Mateu Malondra, Lluís Vidal, Raquel García Tomás, Octavi Rumbau i Hèctor Parra. Queda un tema obert per al debat: la gratuïtat dels concerts és la millor estratègia per difondre la música actual?