Cerca de notícies

Enquesta

Oratoris a escena

11/9/2011 |

 

Josep Pons treu als ‘Gurrelieder' un rendiment excel·lent de la suma de la JONC i la JONDE.

Algunes coincidències criden l'atenció. Fa tres anys l'Auditori va acollir dues versions diferents d'una obra ben rara de veure a casa nostra, els imponents Gurrelieder, de Schönberg. La segona d'aquestes lectures, la dirigida per Josep Pons, apareix ara en DVD (Deutsche Grammophon) alhora que ho fa una altra filmació de la mateixa obra, realitzada a Munic sota la batuta de Mariss Jansons (BR Klassik). Totes dues versions són ben recomanables per motius diferents.

Amb la seva característica lucidesa, Pons treu un rendiment excel·lent de la suma de la JONC i la JONDE, així com de les quatre masses corals. La Simfònica de la Ràdio de Baviera juga en una altra divisió, per descomptat. La principal diferència rau, no obstant això, en l'ardent versió de Jansons, més postromàntica que premoderna. Els dos equips vocals són desiguals, amb l'heroic Nikolai Schukoff (a Barcelona) i el sempre excepcional Michael Volle (a Munic) com a principals valors.

Schönberg va sacsejar l'evolució del llenguatge musical, la qual cosa no vol dir que tothom seguís els seus postulats. Respighi va combinar elements postromàntics i impressionistes amb una mirada neoclàssica cap al passat. De tot una mica hi ha en el recull de peces que Salvatore di Vittorio dirigeix per a Naxos, entre les quals destaca la seva edició del Concert per a violí, amb una excel·lent Laura Marzadori com a solista.

Un segle després, segueixen vigents els efectes dels canvis schönberguians? Almenys, a Brief Encounter, la segona òpera d'André Previn, es noten ben poc. Aquesta adaptació de l'obra de Noël Coward i del film de David Lean flueix de forma confortablement tonal, amb algun apunt de gran melodia a la Bernstein que no arriba a consumar-se del tot. Potser en DVD aquesta obra estrenada el 2009 a Houston guanyaria més impacte; en CD (Deutsche Grammophon) és una audició més agradable que apassionant. Elizabeth Futral i Nathan Gunn fan el possible per donar cos als protagonistes.

Tot el que fa Claudio Abbado està envoltat d'una aura d'excepcionalitat, ben merescuda en el cas del Fidelio de Beethoven captat per Decca al Festival de Lucerna del 2010. El director italià aconsegueix la quadratura del cercle, sumar a la lleugeresa i equilibri clàssics a la força visionària romàntica. Nina Stemme potser ja no té la flexibilitat ideal per a Leonore, però veus d'aquest tremp sempre són benvingudes, com la de Jonas Kaufmann, Florestan estremidor com pocs.

Paga la pena dur a escena els oratoris de Händel? Depèn. Christof Nel serveix un marc neutre per a una penetrant caracterització psicològica dels personatges de Belshazzar, en especial la bogeria del rei de Babilònia (Kenneth Tarver), els neguits de la seva mare (Rosemary Joshua) i la determinació de Cyrus, el príncep dels perses (Bejun Mehta). Malgrat tot, a vegades costa una mica saber quan el cor fa de bo o de dolent. Per sort, el Cor de Cambra de la RIAS és excepcional, com l'Akademie für Alte Musik de Berlín. Amb Händel, René Jacobs és menys intervencionista que en altres repertoris, i el seu sentit del pols dramàtic és un altre dels atractius d'aquesta memorable producció que Harmonia Mundi va filmar el 2008 al Festival d'Aix-en-Provence.

Intervencionisme del bo és el que aplica Fahmi Alqhai i la seva Accademia del Piacere en un programa de Monteverdi, Amori di Marte, editat pel segell de la família, Alqhai&Alqhai. Com es diu en aquests casos, no és un disc per a tots els paladars, però l'histriònic Combattimento di Tancredi e Clorinda encapçalat pel tenor Juan Sancho mereix atenció.

Xavier Cester
El Punt / Avui