Cerca de notícies

Enquesta

Muti salva un insípid ‘Macbeth’

25/8/2011 |

 

 

El Macbeth que presenta el Festival de Salzburg era l’òpera més esperada de l’edició d’aquest any. Almenys, ha estat la que més ràpidament ha esgotat les entrades, unes entrades buscades amb tenacitat fins a l’últim moment per aquells que es van quedar sense. Els noms de dos grans, Riccardo Muti al podi i Peter Stein en la direcció escènica, havien despertat aquest gran interès. No obstant, les expectatives han resultat molt exagerades pel que fa a la posada en escena.

”Jo presento fets, no en faig una interpretació”. Així s’expressa el veterà director d’escena alemany al parlar de la seva producció d’aquesta òpera que dissecciona el poder, l’obsessió que genera i la seva capacitat corruptora i alienant.

Stein ha estat una de les grans figures del teatre alemany des del Schaubühne de la berlinesa Kurfürstendamm que va dirigir durant molts anys. Un dels autors que més ha freqüentat en la seva llarga carrera ha estat Shakespeare. Per això l’encàrrec de la posada en escena d’aquest Macbeth no resulta sorprenent. Fa pocs mesos al Liceu vam veure un Falstaff que portava la seva firma.

Els fets que diu presentar a Salzburg no són tant els de l’òpera de Giuseppe Verdi com els de la tragèdia escocesa de l’anglès, de la qual fa una lectura literal. Tot just a l’inici, per exemple, el compositor va voler que les tres bruixes fossin representades per tres cors, però com que a Stein aquesta solució li sembla “espantosa”, recupera els tres personatges shakespearians encara que sigui el cor el que canti. Els assassins de Banquo tampoc són els que va voler Verdi. Aquí són uns actors.

Macbeth es representa al Felsenreitschule, el teatre que té un escenari amb una boca de 40 metres i tres galeries al fons, excavades a la roca. Per entendre’ns, és el que surt al final de la pel·lícula Somriures i llàgrimes. Les seves grans dimensions poden ser un problema, però també un gran estímul per a la imaginació creadora.

Stein deixa aquest decorat natural, idoni per a una posada en escena clàssica com la seva, pràcticament buit. Un monticle i una porta a un costat. Malgrat el buit, també utilitza el passadís entre el fossat de l’orquestra i les butaques per als moviments de massa (l’arribada del rei Duncan i el seu seguici, i la sortida dels pròfugs escocesos) amb alguns inconvenients acústics ja que la veu del cor deixa de ser compacta, per exemple, en el sempre esperat Patria oppressa.

El que hem dit fins aquí tindria una importància relativa si no fos perquè hi ha moments –bastants– que inciten al riure. La sempre difícil aparició dels fantasmes, muntats aquí en un mecanisme oscil·lant i que grinyola, té un cert aire de pastorets. I la d’uns nens saltant per l’escenari durant la música del ballet –recol·locada en un altre lloc de l’òpera–, semblava una mala versió de les classes de Rítmica i Plàstica de la meva infància. Resumint, tot feia la sensació d’una lectura molt superficial i plana, poc imaginativa i amb una escassa direcció dels cantants.

En la representació del 6 d’agost Zeljko Lucic (Macbeth), Tatiana Serjan (Lady Macbeth), Dmitri Belosselskiy (Banquo) i Giuseppe Filianoti (Macduff) van complir amb gran entrega la seva missió, però igual que la posada en escena, la seva interpretació semblava perdre’s en el gran escenari.

No obstant, musicalment, Verdi és sempre gran i Muti, un dels seus màxims oficiants dels últims 40 anys. El director napolità i la Filharmònica de Viena van exhibir la seva gran mestria bastant aliens al que passava al seu voltant. El director, que acaba de complir 70 anys, es coneix Verdi nota a nota, silenci a silenci. Li ha dedicat molts anys de la seva prolífica carrera i Macbeth és una de les òperes que més ha freqüentat des dels anys 70, quan la va gravar i la dirigia pels grans escenaris europeus (el meu primer Macbeth sobre l’escenari va ser el 1981, fa 30 anys, al Covent Garden de Londres i el dirigia ell). Ara, a Salzburg, els temps són més lents i l’expressió més intimista. El seu treball ha estat el millor d’aquest Macbeth tan poc emocionant.

Per acabar, no em resisteixo a reproduir unes declaracions de Stein en el programa de mà: “Modestament, sé que Muti no havia trobat mai abans un director com jo, que no només estima la música, sinó que l’entén i és capaç de comprendre les estructures musicals, sempre que no siguin massa complexes” (¡). S’haurà de preguntar al mestre.

Rosa Massagué
El Periódico de Catalunya