Cerca de notícies

Enquesta

L'hereu de Pau Casals

9/8/2011 |

 

Mixa Maisky es gradua com un dels millors violoncel·listes del món a casa del mestre català, en un recital prodigiós que culmina amb ‘El cant dels ocells'.

Quan Mixa Maisky va començar a fer vibrar, delicadament, les cordes del seu violoncel –talment una extensió més del seu cos– perquè entonessin El cant dels ocells, en el primer bis del seu debut al Vendrell, un calfred va recórrer l'espinada de les 400 persones que omplien l'Auditori Pau Casals. Havien assistit fins llavors a una demostració impressionant del que està considerat un dels millors violoncel·listes del planeta –sinó el millor–, però li faltava superar la prova de foc al mateix origen de tot, la casa d'un dels seus grans precursors i referents. Les notes del cant que el mestre vendrellenc va fer universal gosaven profanar el temple més sagrat, davant del jurat popular. Van ser uns breus minuts en què el públic, amb llagrimeta als ulls i la pell de gallina, va aguantar la respiració, abans d'esclatar, dempeus, en un aplaudiment tan eixordador com merescut. Maisky, alumne avantatjat de Rostropovitx (qui ho havia estat alhora de Casals), amb pinta de geni despistat, s'acabava de graduar hereu del més gran dels músics catalans, aquell que, diuen, en veure'l quan començava l'havia deixat en evidència desafiant-lo que, allò que havia tocat potser sí que algun dia s'arribaria a assemblar a Bach.

 

Potser és llegenda, o potser no, perquè el letó va iniciar el seu recital precisament amb la interpretació, encara sense la seva filla Lily al piano –i sense partitura, tot i que de fet tampoc no li cal, perquè va tocar tota la nit amb els ulls literalment tancats– de la Suite núm. 1 del compositor de Bayreuth, una peça que agradava molt a Casals i que ha obert sovint el festival que el Vendrell li dedica fa 30 anys. Més tempestuosa, la Sonata núm. 1 del romàntic Brahms va posar el contrapunt i va deixar clar ja el prodigiós domini i capacitat interpretatives de Maisky. La segona part, amb peces més breus –i no per això menys virtuoses– de compositors ibèrics com Falla o Granados, va confirmar i ampliar la impressió inicial, barrejant interpretacions enèrgiques i abrandades amb moments d'extrema emotivitat i sentiment. La música, va dir algú, és un estat d'ànim, i al llarg de dues hores el manual de Maisky va fer transitar el públic per tots els sentiments possibles.

Si Pau Casals hagués aixecat el cap dissabte, hauria estat molt orgullós del seu llegat. I de casa seva.

El Punt / Avui