Cerca de notícies

Enquesta

Una Isolde abassegadora

5/8/2011 |

 

L’Òpera de Baviera presenta cada any un festival al juliol amb què tanca la seva sempre envejable temporada lírica. La programació de final de curs inclou habitualment alguns dels principals espectacles vistos al llarg de l’any, però afegeix algunes novetats. Aquest any han estat un Saint François d’Assisi, d’Olivier Messiaen, i l’òpera juvenil de Mozart, Mitridate, re di Ponto, ja comentada en aquest bloc. El festival tanca cada any les seves portes el 31 de juliol i ho acostuma a fer amb Wagner. Aquest any ha presentat Tristan und Isolde, la gran història d’un amor tan total que és malaltís, i ha estat un verdader final brillant.

La producció no era nova. Era del 1998 i la firmava Peter Konwitschny. Malgrat els anys transcorreguts des de la seva estrena, la seva idea de teatre dins del teatre en què basa la seva posada en escena segueix sent clara, senzilla i molt eficaç, amb moments, especialment en el segon acte, que recorden els decorats de David Hockney realitzats el 1987 per a l’òpera de Los Angeles, vistos al Gran Teatre del Liceu el 2010. Kent Nagano, director musical de l’òpera bavaresa, dirigia l’orquestra muniquesa que sap tocar Wagner com poques.

Fins aquí, tot amb nota molt alta. Però, el verdaderament excepcional el dia del tancament del festival van ser dues veus, la de la soprano Nina Stemme en el paper d’Isolda i la del baix René Pape, en el de rei Marke. La cantant sueca està en un moment excel·lent. La seva veu potent, però envellutada, en cap moment va donar mostres de cansament malgrat la dificultat i l’extensió del seu paper. Sempre va sonar fresca i neta, cosa que no va passar amb el coprotagonista, el tenor canadenc Ben Heppner, un gran especialista wagnerià, que no està en el seu millor moment.

La seva veu segueix sent bonica, però el seu Tristan apareixia fatigat, amb alguns moments de dificultat en els aguts. En els grans duos del segon i tercer acte quedava cobert no només per la potència abassegadora de l’orquestra, sinó també per la veu de Stemme que fluïa per sobre de tot l’arsenal instrumental del fossat.

El rei Marke, l’home íntegre i generós, traït pel seu millor amic i per la seva estimada, té un paper relativament breu. Si està ben interpretat, sempre en voldries més. Amb Pape va passar això. El seu discurs musical trist, però serè, transmetia un sentit tràgic i molt profund, acompanyat pel seu saber estar a l’escenari.

Alan Held era Kurwenal, el criat de Tristan, i Ekaterina Gubanova, Brangäne, la serventa d’Isolda.

Les emocions torrencials d’aquesta òpera tenien bons reforços en detalls de la posada en escena. En el segon acte, per exemple, quan Marke ha descobert la traïció dels amants i tots tres s’asseuen en un petit sofà, el rei al mig, tots amb la mirada perduda en un punt de fuga.

O en la primera escena del tercer acte, quan dos solistes de corn anglès pugen a l’escenari per tocar el trist lament anunciador de la mort. O al final de tot, després que Isolde canti el Liebestod i mori. Es tanca el teló per reobrir-se amb els últims compassos i mostrar dos fèretres blancs. Davant d’ells i d’esquena al públic, Marke i Brangäne. ¡Emocionant!

Cristina Domene
El Periódico de Catalunya