Cerca de notícies

Enquesta

Límits interpretatius

17/1/2004 |

 

Una de les grandeses de la música és la seva condició d'art recreador, en què l'autor, gairebé sempre, necessita un traductor per fer arribar al receptor una obra plasmada en un paper mut. Els límits, en principi, de l'intèrpret vénen establerts per les indicacions del compositor a la partitura, però no cal insistir gaire en la flexibilitat amb què aquestes indicacions poden ser llegides, depenent del grau d'imaginació i fantasia -imprescindibles a més perquè hi hagi música viva, comunicació entre les dues bandes de l'escenari- de l'intèrpret. Això de les versions objectives és sovint un eufemisme dels crítics per referir-nos a versions ensopides i/o fredes. Fins i tot un dels noms sovint més citats com a teòric adalil de la fidelitat extrema al text del compositor, Arturo Toscanini, feia les seves trampetes. La pregunta, tanmateix, roman: on són els límits? Segurament no hi ha resposta, però una de plausible seria en la coherència dels plantejaments de l'intèrpret respecte a l'obra, en la seva capacitat de transmetre'ls amb efectivitat i en la seva adequació o no als criteris que cada espectador pot tenir de la mateixa obra. Uns límits amplíssims, sense dubte, i flexibles, però mai de la vida el tot s'hi val.
Totes aquestes consideracions vénen a tomb arran de l'actuació el cap de setmana passat de Gidon Kremer dins de la temporada de l'OBC. La reacció de bona part del públic de l'Auditori el dia 9 va ser entusiasta i diverses crítiques aparegudes han estat laudatòries, si bé algun col·lega reconeixia que Kremer provoca passió i rebuig a parts iguals. El cronista ha aplaudit en més d'una ocasió aquest intèrpret tastaolletes, virtuós indiscutible, capaç de col·laborar amb èxit amb directors tan oposats com Leonard Bernstein i Nikolaus Harnoncourt, assidu conreador del repertori de cambra amb músics de primer rang (Argerich, Maisky, Baixmet, etc.), líder d'un grup inquiet com la Kremerata Baltica i inesperat defensor de la música d'Astor Piazzolla. En aquesta vetllada, però, la sensació va ser de desencís, primer, i decepció, després.

VERSIÓ CAPRICIOSA
Amb un so esprimatxat i metàl·lic, no excessivament voluminós, tot i que de gran netedat i particularment segur en el registre sobreagut de l'instrument, Kremer va interpretar un Concert per a violí de Beethoven en el qual tot va estar sota un control ferri a major glòria del seu propi ego interpretatiu i en detriment del compositor. Els esllanguiments forçats i els atacs premeditats van estar a l'ordre del dia en una versió capriciosa, manierista i amanerada el principal defecte de la qual va ser, tanmateix, la seva fredor més absoluta. L'efusivitat i la lluminositat pròpies d'un dels grans concerts del repertori van desaparèixer per deixar pas a la indiferència només reemplaçada puntualment per l'enuig quan Kremer feia alguna petita genialitat no per il·luminar algun element de la peça sinó per captar ell mateix tota la llum del focus. Tenia un mal dia? És perfectament possible, el dia abans del concert va haver de visitar un fisioterapeuta, ara bé, això no obsta perquè la nostra atenció (excessiva?) cap a les figures que donen llustre a la temporada de l'OBC -Martínez Izquierdo i l'orquestra van fer un acompanyament displicent, sabent bé qui era la vedet de la nit- no ens faci caure en el provincianisme d'aplaudir-ho tot només perquè hi hagi un nom conegut al darrere.
Queda el tema de les cadències emprades per Kremer i compostes per Alfred Schnittke, en un exercici, el d'escriure aquests passatges de lluïment del solista en concerts d'altri, totalment lícit i habitual al llarg de la història, sobretot a càrrec de grans virtuosos. Si el que buscava Schnitkke era trencar el clima general de la partitura de Beethoven, ho va aconseguir del tot, les seves cadències eren com un salt traumàtic a l'altra banda de l'espill d'Alícia, a un món distorsionat pels pastitxos eclèctis habituals en el desaparegut compositor. Tan curiós com oblidable, com també ho va ser el desangelat tango de Piazzolla ofert per Kremer com a propina.
La resta del concert dirigit pel titular de l'OBC no va tenir gaire història. Les coloristes Danzas fantásticas de Joaquín Turina van tenir una lectura més plausible que no pas engrescadora, amb una Orgía amb un ben aconseguit increment de l'agitació. L'atenció de Martínez Izquierdo per la música més actual va estar reflectida per l'estrena de Le promeneur, la primera obra orquestral de Mario Ros, compositor barceloní de qui no teníem el gust i de qui el programa de mà no en deia res. La sensació de déjà-entendu va ser intensa en una peça que segueix el patró comú de magma instrumental inicial, desenvolupament amb xerrotejos i erupcions instrumentals variades i final dissolent-se en el silenci, tot plegat més aviat insuls, animat només breument per dos petits moments en què una marxa als metalls se superposava al discurs general, una mica a la Charles Ives. Massa poc, la veritat.

PRIMER CONTACTE
Un exemple que el cronista sol emprar per mostrar la validesa de dues opcions interpretatives oposades són les gravacions que Toscanini amb l'Orquestra de Filadèlfia i Furtwängler amb la Filharmònica de Berlín van fer de la Novena simfonia de Schubert. El sol i la lluna, però tots dos dalt de tot del firmament. Hem dit Novena, també podríem haver dit Vuitena, com feia el programa del darrer concert (dia 11 a l'Auditori) de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, tot depèn de si numerem els fragments més inacabats que la Inacabada (també hi ha una Desena!) o de si acceptem o no les orquestracions que n'ha fet Brian Neuwold i que gent com Mackerras i Marriner han gravat. Tant és, la JONC va tocar la Gran en el que va ser el debut d'Antoni Ros Marbà amb el jove conjunt.
La claredat d'idees de què sol fer gala el director català es va palesar en un Schubert equilibrat en què la tensió poques vegades va defallir -tot un mèrit en una obra a la qual es penja el sobrenom d'inacabable-, i en què la corda de la JONC va tenir una presència especialment aplaudible: el passatge de cellos i violes a la introducció del primer temps, el seràfic episodi central de l'Andante i l'entrada dels cellos després del paroxisme dramàtic en el mateix temps. El refinat trio va estar més ben resolt que un Scherzo poc rústic, mentre que en el darrer temps només va mancar una mica més de tremp en la coda per arrodonir una simfonia exemplarment exposada per Ros Marbà i la JONC.
La primera part estava centrada en la Simfonia núm. 40 de Mozart, a la qual Ros Marbà va imprimir un alat sentit d'urgència sense carregar mai les tintes (això és, sense romantitzar-la), equilibrant les diverses seccions i aconseguint un veritable oasi de pau en el trio del minuet. En aquesta partitura, les trompes es van mostrar més fal·libles davant una corda novament excel·lent. Un programa de màxim rigor i un director de primera línia van demostrar de nou que la JONC continua per bon camí.

Xavier Cester
Avui