Cerca de notícies

Enquesta

Bach entre nosaltres

11/4/2011 |

 

Clavecí o piano? Per als creients més ultraortodoxos en els instruments originals i els criteris històrics en la interpretació del barroc, la pregunta pot ser fins i tot una impertinència, però seguir aquesta mena de creients mai sol dur a cap lloc interessant. De fet, si, per una banda, avui en dia moltes orquestres convencionals malden per imitar els recursos dels conjunts historicistes, per l'altra, és ben fàcil trobar pianistes que no pensen renunciar ni per un segon a un patrimoni tan enriquidor com la música per a teclat de Bach.

La 24 edició del Festival de Música Antiga arriba aquest any sota l'advocació del gran Johann Sebastian, la qual cosa no ha impedit que la programació en conjunt tingui un perfil força baix (efecte tisorada?). Un dels atractius era la contraposició de sengles interpretacions de les Variacions Goldberg amb piano i clavecí a càrrec de dos joves solistes francesos. Ai las, el sofert lector es quedarà sense l'esperada comparació entre totes dues lectures, perquè Alexandre Tharaud actuava el mateix dia que Grigori Sokolov al Palau, i per molts arcàngels que hi hagi al cel, de déu només n'hi ha un. A més, el pianista rus va oferir un Bach d'una refulgència diamantina.

Tenia massa incrustada en la memòria auditiva el recital de Sokolov en anar a L'Auditori a escoltar Benjamin Alard? És possible, tot i que en la mateixa memòria també hi ha el recital que el clavecinista francès va oferir al festival fa dos anys. Sigui com sigui, les seves Goldberg em van avorrir força.

Per descomptat, la pulcritud de l'estil, la cura en la construcció del discurs i el rigor en les ornamentacions en les repeticions (força generoses) són elements dignes d'aplaudiment, però a mans d'Alard les variacions van ser més una col·lecció de moments aïllats, tan agradables com ensopits, de curta volada expressiva, més que no pas una entitat orgànica. Quan per fi va sonar el quodlibet previ a la represa de l'ària matricial, la sensació no va ser de catarsi, de punt d'arribada després d'un gran trajecte, sinó de pensar que ja faltava poc perquè el concert acabés. Mal senyal.

Fora del festival també hi ha vida bachiana, com ara la del concert extraordinari de Palau 100 dedicat als mecenes, però amb entrades a la venda per al públic general, protagonitzat per Fabio Biondi i Europa Galante. Per als llecs, a vegades sembla que els intèrprets defensin una tesi o la contrària segons convingui. En el programa de mà, Biondi, tot admetent la validesa d'interpretar les quatre suites per a orquestra amb formacions més nodrides, concloïa que optava per un conjunt reduït per clarificar "el teixit lingüístic". Al capdavall, el que compta són els resultats sonors, i aquests no van ser convincents.

En aquest cas, en la memòria auditiva tinc un bon grapat de versions orquestrals, per no parlar de l'electritzant recreació, una veritable discoteca barroca, de Marc Minkowski i Les Musiciens du Louvre fa uns 10 anys a L'Auditori (em falla la neurona, o des de llavors el grup francès no ha tornat a Barcelona?). Però l'evidència del concert de l'Europa Galante va ser que el desitjat reequilibri sonor en realitat conduïa a un ofegament dels dos violins i la viola.

També ben poc audible, per les pròpies limitacions volumètriques de l'instrument, va ser la flauta de Frank Theuns a la segona suite. Fins i tot semblava que el fraseig un xic desmaiat de Biondi només prenia embranzida quan trompetes i timbales eren presents, és a dir, en les dues últimes suites. Es tractava també d'un cas d'inadequació d'unes forces tan petites per a un espai tan gran? És possible, però comptat i debatut, el millor Bach de la setmana ha estat el de Grigori Sokolov. Al piano, això sí.

Xavier Cester
Avui