Cerca de notícies

Enquesta

Tots contra el pescador

11/1/2004 |

 

Un clàssics del segle XX arriba a Barcelona.

Set de juny del 1945, just un mes després de la capitulació de l'Alemanya nazi. Per a la seva reobertura, el teatre Saddler's Wells de Londres estrenava una òpera d'un dels compositors joves amb més talent de la Gran Bretanya, Benjamin Britten. El triomf va ser tan espectacular que, de fet, aquella data serveix per establir el veritable sorgiment de l'òpera anglesa contemporània. Les circumstàncies, tanmateix, no feien preveure l'onada de xoc que va provocar Peter Grimes.
Una Anglaterra victoriosa, però esgotada i en ruïnes després d'una guerra brutal, rebia l'obra d'un músic que, objector de consciència, l'any 1939 va marxar a Amèrica amb el seu company, el tenor Peter Pears. Quan Britten tornà a Anglaterra, el 1942 -amb el risc de creuar un oceà infestat de submarins alemanys-, ja duia sota el braç el projecte de la que seria la seva segona òpera. Un assaig d'E.M. Forster va atreure l'atenció de Britten i Pears sobre el poema The Borough, de George Crabbe, i la tragèdia del pescador Peter Grimes. L'ambientació marinera, a més, no era aliena al compositor, originari de la costa de Suffolk, on transcorre l'acció.
L'obra d'un pacifista que havia marxat del país en plena guerra amb llibret d'un membre del Partit Comunista (Montagu Slater) i dirigida musicalment per un home (Reginald Goodall) que havia recolzat la pau negociada que defensava el líder feixista britànic, Oswald Mosley, no tenia pas tots els números per ser un èxit. Més si hi afegim un altre element no comentat obertament però sabut, l'homosexualitat de Britten, que va donar, amb el de Grimes, un dels grans papers que marcaria la seva relació afectiva i artística amb Peter Pears. Per acabar-ho d'adobar, els assajos es van desenvolupar en un clima tens, amb l'oposició de part dels membres de la companyia del Sadler's Wells, recelosos del pacifisme d'autor i protagonista i poc amants d'una música massa moderna per al seu gust.
Confondre vida i obra sempre és perillós, però en el cas de Britten els paral·lelismes, els reflexos entre els dos àmbits són massa nombrosos per passar-los per alt. Peter Grimes és, en definitiva, la història d'un outsider enfrontat a una societat hipòcrita i intolerant que no accepta la diferència i que l'aboca a la seva destrucció. No estem, però, davant de cap heroi romàntic, Grimes és violent i contradictori, amb una relació d'amor-odi cap a la societat que l'envolta -la menysprea però alhora en vol formar part- i cap a Ellen Orford. Cada lectura, cada director, també cada espectador pot decidir fins a quin punt Grimes és realment culpable d'abusar (i matar) els seus aprenents i fins a quin punt arriba aquest abús, però, ben mirat, aquesta no és pas la qüestió central. Sol contra tothom, Grimes no té cap possibilitat de deslliurar-se de la persecució i de la condemna de la societat que l'envolta. Britten rebla la tragèdia fent els executors d'aquesta condemna els únics amics, més o menys, de Grimes, Ellen i el capità Balstrode, que l'empeny a fer-se a la mar i enfonsar la seva barca. Qui necessita enemics amb aquests amics?

Xavier Cester
Avui