Cerca de notícies

Enquesta

El combat continua

28/2/2011 |

 

La partitura de Jurado a ‘La página en blanco' segueix el manual de l'òpera actual ‘comme il faut' El combat per l'òpera contemporània no admet defallences ni passos enrere. No hi ha cap garantia que l'estrena d'un nou títol aporti una bona obra, i ja no diguem una obra mestra, però això és aplicable a tots els àmbits de creació. I si estem d'acord que una de les funcions de l'art és la capacitat d'explicar-nos a nosaltres mateixos, no hi ha excusa per no continuar estrenant òperes, com tampoc n'hi ha per no escriure llibres, filmar pel·lícules o pintar quadres. Si no s'hi està d'acord, no cal esforçar-se a simular que es dóna suport a la creació i acontentem-nos amb Traviata, Tristan i companyia pels segles dels segles. No és una dieta pas dolenta, al contrari, però sí una llàstima.

 

No es tracta d'una qüestió de grisos, sinó de blanc o negre: o s'encarreguen i/o estrenen noves òperes perquè es creu en elles i no pas per complir amb unes quotes que tenen molt d'hipocresia amb vista a la galeria, o millor que siguem sincers i diem als compositors que es dediquin a una altra cosa. No vull donar idees, però la crisi actual i les salvatges reduccions dels pressupostos culturals donen l'excusa perfecta: no hi ha diners. La reflexió ve provocada per una nova òpera que no és cap èxit, i justament quan les coses no surten tal com s'esperava és quan més cal defensar amb fermesa l'òpera d'ara mateix. La temptació del crític amb bones intencions (pacient lector, cregui'm, n'hi ha) és ser indulgent per no danyar la causa, postura contraproduent perquè no recordem que a sota de Traviata o Tristan hi ha desenes de cadàvers lírics que per motius diversos no s'han guanyat el pas a la posteritat (algú coneix Odalisa de Nini, Bianca di Belmonte d'Imperatori, Vallombra de Ricci? Es van estrenar a l'Scala el mateix any que Nabucco), i perquè abaixar el llistó és fer un flac favor a creadors, públic i lectors.

Al gra: La pàgina en blanco de Pilar Jurado, estrenada al Teatro Real de Madrid, em va avorrir sobiranament. Veritable dona orquestra, la soprano, compositora i llibretista crea un argument propi de la fantaciència de la sèrie B menys lluïda per intentar oferir una reflexió sobre els perills de la tecnologia i el paper de la realitat virtual en la creació. Tot comença quan un compositor s'esgarrifa en veure que algú li envia per correu electrònic les pàgines que acaba d'escriure de la seva nova òpera, composta a la llum de la passió per la soprano que la protagonitzarà (encarnada per la soprano compositora de veritat). Al final es revelarà (atenció, spoiler!) que el compositor és un quasi cadàver, un cos inert del qual, a través d'un macabre experiment, extreuen del cervell la informació per concloure l'obra inacabada.

La partitura de Jurado segueix el manual de l'òpera actual comme il faut: erupcions orquestrals, esgarrapades del metall, percussió hiperactiva, cordes ultraagudes en els moments estàtics, moltes escales a tota velocitat i trinats, i línies vocals d'escàs tremp. Serà casualitat, però el passatge més emotiu és l'atac de remordiment de la soprano, que Jurado no sé ben bé per què banya de colors hebraics, però el final teòricament apocalíptic era més aviat histèric, un cas més d'efecte sense causa. Titus Engel va dirigir l'orquestra del Real com si es tractés d'una obra mestra, i l'equip vocal, bàsicament de fora, va fer un remarcable i reeixit esforç de dicció del text castellà. El muntatge de David Hermann diferenciava amb claredat el món virtual i el real, si bé va renunciar a emprar més de la meitat de l'espai escènic del Real. Després de la representació, el que més m'havia impactat eren les projeccions inspirades en el Bosco d'Alexander Polzin, amb la qual cosa ja està tot dit. El combat, però, continua.

Xavier Cester
Avui