Cerca de notícies

Enquesta

El mestre Savall

23/2/2011 |

 

Hi ha músics i intèrprets bons, molt bons, boníssims i fins i tot extraordinaris. Després hi ha una altra categoria, la dels mestres. Convé aplicar-la només quan toca, és a dir, de forma raríssima. De vegades hi ha tota una generació mancada de mestres de veritat: la seva aparició té alguna cosa de miracle. A la dècada de 1960 Jordi Savall es va reinventar les regles d’execució de la viola da gamba, junt amb Wieland Kuijken.

 

 

 

Per si això no fos prou important, va recuperar l’obra de compositors d’una gran qualitat gairebé oblidats. A més a més, l’any 1991 va arribar a popularitzar la música de viola da gamba dels segles XVII i XVIII gràcies a haver exercit una funció fonamental en el rodatge de la pel•lícula d’Alain Corneau Tous les matins du monde. Només per aquestes tres raons, que no són precisament trivials, Jordi Savall pot ser considerat un mestre en el sentit literal de la paraula; i, també sense por d’exagerar, com un dels artistes catalans amb més projecció i prestigi internacional de tots els temps. Dit això, els explicaré ara que el mestre Savall va obtenir fa poc un dels guardons musicals més prestigiosos del món, el Grammy. Em dol i gairebé m’avergonyeix haver de fer això perquè en circumstàncies normals vostès ja ho haurien de saber, però estic convençut que no és així: la notícia gairebé no ha tingut cap ressò.

La cosa no acaba aquí, però. El disc (en aquest cas, llibre-disc) premiat no es basa en cap autor d’algun país remot, sinó en un dels referents més importants de la nostra cultura: la família Borja. En «circumstàncies normals» –ja veuen que tinc ganes de repetir aquesta expressió, i de fer-ho agrament– un premi d’aquestes característiques hauria tingut un impacte impressionant: pel tema tractat, per l’intèrpret que l’ha dut a terme, pel reconeixement que ha obtingut, pel magnífic format amb què ha estat editat. No ha estat així, però. La culpa no es pot focalitzar, al meu entendre, en els mitjans de comunicació, les institucions, etc. Tampoc, evidentment, no podem apel•lar simplement a la coincidència amb el merescudíssim èxit de Pa negre. No, no, no: no fem trampa. La culpa de tot plegat està molt ben repartida, però ens costa molt d’assumir-la perquè ens recorda una indigència intel•lectual que sovint hem volgut dissimular o fins i tot negar. Em refereixo al fet que la indiferència col•lectiva cap al mestre Savall i cap a tantes altres coses té més a veure amb la deixadesa que amb la falta de mitjans, la pobresa de les infraestructures o qualsevol altra excusa més o menys versemblant. La paraula és deixadesa. Disculpin la tristor.

Ferran Sáez
Centre d'Estudis Jordi Pujol