Cerca de notícies

Enquesta

Fills de la Diàspora

10/1/2004 |

 

L'ambivalència que va mostrar Halévy respecte a la seva herència cultural i religiosa es manifesta en el paper més fascinant de 'La Juive', el d'Eléazar.

Dins la migradesa en què continua vivint en la nostra època un dels gèneres més populars del segle XIX, la grand opéra, gènere denigrat per molts i, ben mirat, caríssim de representar (legions de personatges, cors i ballarins per donar un espectacle magnificent, capaç d'embadalir el públic selecte de l'alta burgesia parisenca), el retorn de La Juive de Fromental Halévy a la primera pàgina de l'actualitat operística mereix diverses reflexions. Estrenada el 1835, l'obra, l'única que es recorda de l'extensa producció del seu autor, comparteix moltes de les característiques de la grand opéra, començant pel fet de tractar-se d'un gran fresc històric, situat al voltant del concili de Constança el 1414, després de l'anorreament dels husites, sobre el qual es dibuixen drames individuals. La singularitat, aquí, és que, com bé indica el títol, els protagonistes són jueus -un de veritat, un altre de mentida i una altra al final es descobreix que no-, com el mateix Halévy.
No es tracta de caure en una de les aficions actuals de la crítica operística de veure més coses en les obres de les que en realitat hi ha, però l'ambivalència que va mostrar Halévy al llarg de la seva vida respecte a la seva herència cultural i religiosa es manifesta en el paper més fascinant de La Juive, el d'Eléazar: al començament del segon acte, aquest encapçala els càntics de la Pasqua jueva, en una de les escenes més singulars de tot el segle XIX, en la qual Halévy demostra el seu coneixement de la tradició, per caure, més endavant, com si es posés a l'altra banda de la barrera, en tots els tòpics del jueu només interessat en els diners. El melodrama líric, no obstant, imposa les seves lleis: Rachel (embolicada amb un príncep cristià i casat que durant mitja òpera es fa passar per jueu) es nega a convertir-se per salvar-se, i Eléazar, una mica com Azucena al Trovatore, només revela un cop l'oli ja bull que la noia, al cap i a la fi, és la filla del cardenal Brogni.

DE VIENA A NOVA YORK
Com algun comentarista ha escrit, La Juive va desaparèixer de la circulació arran de l'auge de l'antisemitisme dels feixismes europeus, i ha tornat en l'era de la correcció política. Per desgràcia, l'obra planteja temes més interessants sobre tolerància i intoleràcia -sobretot ara que l'antisemistisme torna a ser un fet preocupant a Europa- del que la posada en escena de Günter Kramer pot fer suggerir. Estrenada el 1999 a la Staatsoper de Viena, la producció ha arribat a la Metropolitan Opera de Nova York, on La Juive no es representava des de feia més de 60 anys (al Liceu fa una micona menys, Richard Tucker la va protagonitzar a la temporada 74-75). La producció de Kramer pertany a aquella raça de muntatges que tenen una sola idea brillant, explotada fins a l'extenuació, en aquest cas la divisió de l'espai escènic, a través d'una rampa inclinada, en dos àmbits diferenciats, la part de baix, fosca, per als jueus, vestits de negre estil anys 30-40, la de dalt, il·luminada amb una majestuosa làmpara, per on es passegen els cristians de blanc (els homes del cor, per més inri, amb els pantalonets típics del sud d'Alemanya i el Tirol), fins que la tragèdia final intercanviarà les posicions dels personatges.
L'espectacle i el luxe habituals de la grand opéra (i del Met) van estar absents en una versió retallada de la partitura (la primera víctima, com sempre, el ballet) dirigida amb bon pols per Marcello Viotti, tot i cert estovament en la seva batuta. El motor principal de retorn de La Juive als escenaris de Viena i Nova York, tanmateix, ha estat Neil Shicoff, esplèndid a nivell vocal i teatral al plasmar totes les contradiccions d'Eléazar, amb moments commovedors com la pregària del segon acte (en la qual el tenor nord-americà sens dubte va beure també del fet que el seu pare fos kantor d'una sinagoga). Ai las, en la funció que comentem, del 19 de desembre, la darrera de la sèrie, Joseph Volpe, director general del Met, va haver de sortir abans del quart acte per anunciar que Shicoff tenia bronquitis (indetectable fins llavors) però que acabaria la representació. No va poder ser, pocs minuts després baixava el teló i Volpe anunciava que Francisco Casanova subtituiria Shicoff, amb la responsabilitat d'enfrontar-se a l'ària més famosa de l'òpera, Rachel, quand du Seigneur: recolzat per un públic comprensiu, ho va fer amb veu fresca i un agut insolent que va lluir sempre que va poder.
En el repartiment va destacar la impecable i intensa Rachel de Soile Isokoski, l'habilitat d'Elizabeth Futral per negociar les agilitats d'Eudoxie, la veu més que prometedora del tenor Eric Cutler com a Léopold i la ferma autoritat demostrada per Ferruccio Furlanetto com a cardenal Brogni, malgrat les ostensibles desafinacions cada cop que descendia a les profunditats.

CAMÍ DEL SINAÍ
Coincidència o no, una altra òpera de compositor jueu arribava al Met en unes dates prenadalenques que enguany coincidien amb el Hanukkah, un compositor que, a més, era objecte d'una fascinant exposició al Museu Jueu de Nova York centrada en la seva relació amb Kandinsky en la qual es poden seguir els camins paral·lels cap a l'atonalitat i l'abstracció, la geometria i el dodecafonisme. Parlem esclar de Schönberg i el seu Moses und Aron, una òpera de la qual es poden extreure moltes, moltíssimes més reflexions que de La Juive: consideracions ètiques, estètiques, polítiques i religioses es donen la mà en un llibret del mateix compositor en el qual se'ns mostra tant la unicitat inflexible, intransigent de Moses com la flexibilitat sinuosa (i manipuladora) d'Aron, així com la volubilitat d'un poble al qual tampoc li manquen raons. Una dialèctica que ni el mateix autor va poder resoldre: l'obra resta inacabada.
En un dels millors muntatges que mai li hem vist, Graham Vick va apostar per una estilitzada abstracció de l'èxode jueu, amb dunes, piràmides i plataformes mòbils de colors forts. Magistral sense reserves la seva capacitat per moure el cor, el tercer gran protagonista de l'obra (la formació del Met va tenir un dia gloriós en una part de terrorífica complexitat), i excepcional el clímax de la peça, l'escena del vedell d'or. Amb els temps que corren avui dia als EUA, la visió de Vick seria titllada de subversiva, no estalviant ni erotisme ni càrregues de profunditat, com els líders de les 12 tribus liquidant sense miraments un terrorista antisistema que vol acabar a cop de pistola amb la seva corrupció.
A més del cor, el vessant musical de la representació va estar al màxim nivell gràcies a la defensa aferrissada de la partitura que en va fer James Levine, extraient mil i un detalls d'una orquestra de primera línia. John Tomlinson va exhibir potència visionària en el seu Moses, reflectint alhora el drama punyent d'aquest home que no pot expressar l'inexpressable, establint una pugna perfecta amb el fervent Aron de Philip Langridge (més enllà d'un agut problemàtic). No ens enganyem, Moses und Aron no és una obra fàcil, d'aquesta reposició el Met només n'oferia tres funcions i la que comentem, el 20 de desembre, era la que mostrava una platea més buida de totes les sessions viscudes al teatre novaiorquès i amb més desercions (no pas per l'hora, era al migdia). Els que tenen ganes d'obrir les orelles només en poden sortir beneficiats.

Xavier Cester
Avui