Cerca de notícies

Enquesta

L'ofici de crític

12/12/2010 |

 

Avui tocava parlar d'una altra cosa, de les representacions que el cronista tenia previst veure a París en aquest aqüeducte que acabem de superar. A escena, tanmateix, va entrar la protesta salvatge dels controladors aeris que va deixar milers de ciutadans a terra, inclòs, amb una barreja d'estupefacció i indignació pel que passava i de resignació per no poder fer res, el signant d'aquestes línies.

 

Fer cues inacabables dóna molt de temps per pensar, per exemple en què se'ns havia perdut a París. La causa primera, deixant de banda que la capital francesa bé val una i mil misses, era l'oportunitat de retrobar un títol important com Mathis de Maler, de Hindemith, que no havíem vist des de l'incendi del Liceu, en una nova producció de l'Òpera Nacional de París sobre el paper molt potent (Matthias Goerne de protagonista, Christoph Eschenbach a la batuta, Olivier Py com a director d'escena). La següent pregunta era per què fèiem el que fèiem, és a dir, de crític, i aquí vam donar voltes a un article de Charles Rosen llegit fa poc.

Al volum Romantic Poets, Critics and Other Madmen (Harvard University Press), el pianista i assagista nord-americà inclou un article sobre la figura de George Bernard Shaw. The Journalist Critic as Hero ofereix diverses perles de saviesa, la majoria d'un Rosen tan lúcid com sarcàstic, d'altres del literat irlandès, començant per aquesta d'extrema diafanitat: “La justícia no és incumbència del crític; no hi ha afectació més deshonesta i insofrible en la crítica que el to impersonal, abstracte, judicialment autoritari”. Rosen continua: “Tenir raó no importa gaire en la crítica musical: quasi tothom pot tenir raó. El que importa és la base de l'opinió. Sens dubte, si les idees que hi ha en l'elaboració d'una avaluació, el punt de vista que la il·lumina i el raonament que la justifica són convincents i vívids, la crítica roman vàlida fins i tot si es rebutja la valoració final”. Cert, al cronista sovint li agraden els crítics amb els que mai no hi està d'acord.

Tot aquest esforç, interessa a algú? L'article de Rosen és del 1981, i ha plogut molt des de llavors, però les conclusions continuen sent vàlides: “Tres tipus de persones llegeixen la crítica d'un concert [...]: els intèrprets i els seus agents, que busquen qualsevol cosa prou favorable per citar en el material publicitari; els espectadors presents la nit abans que volen confirmar les seves impressions i assegurar-se que van anar a un acte important; i els aficionats a la música que no hi eren, i que volen decidir si comprar o no una entrada a la propera ocasió”. A cap d'ells no els interessa gaire si la informació és acurada, sinó quedar “entretinguts i divertits pel crític”. Això no implica que el seu paper sigui negligible. Segons Rosen, “els concerts públics es fan per permetre als músics guanyar-se la música amb el que més els agrada. En realitat és secundari que el públic vulgui escoltar música. El públic, de fet, ha de ser convençut per anar als concerts, per això existeix la crítica”.

Espectadors i crítics influeixen poc en la tria d'obres que s'interpretaran, ja que els músics toquen sobretot el que els agrada (Rosen cita amb malícia Schönberg), tot i que afegiríem el paper programador d'intendents i gerents. A més, “malgrat la llegenda popular, els crítics musicals no creen ni destrueixen reputacions: les certifiquen”.

Corren mals temps a mig món per a la crítica, bandejada i esmicolada en molts mitjans. Tot i així, és una feina fascinant: compartir les impressions del que més ens apassiona. Com m'agrada tant, millor enterrar ja el cronista impersonal i a partir d'ara em passo, amb el permís del sofert lector, a la primera persona del singular.

Xavier Cester
Avui