Cerca de notícies

Enquesta

Miscel·lània postnadalenca

11/1/2003 |

 

Els segons repartiments estan començant a generar els seus propis divos. Vegeu, si no, la pluja de flors sobre Susan Neves


M entre encara ens recuperem de l'allau d'escudella, carn d'olla, canelons, torrons, neules i polvorons de tota forma i condició, naturalment regats a discreció amb vi i cava, indefugible en les dates que acabem de viure, i alhora acabem de llençar als contenidors corresponents tots els papers de coloraines i els recipients on anaven amagats els regals sorpresa que tres reis de l'Orient van deixar a les llars de tots aquells que es van portar bé durant l'any passat, tot plegat mentre la targeta de crèdit pren aire davant la nova febre consumista de les rebaixes, potser és una bona ocasió per repescar algunes de les activitats musicals d'aquests dies de festa religiosa, disbauxa gastronòmica i imprudència econòmica. No, el cronista no parlarà dels valsos i polques que, com nova plaga d'Egipte, s'han estès per les nostres sales de concert. Bé, com a màxim, hauríem de manifestar la nostra satisfacció per l'esplèndid concert que Nikolaus Harnoncourt va oferir des de Viena amb la Filharmònica d'ídem, si no fos que quarts de dotze del matí de Cap d'Any no és el dia ni l'hora més apropiats per tenir la ment al cent per cent desperta i concentrada.
En canvi, és bo de repescar l'activitat liceista d'aquests darrers dies, l'única ocasió durant la temporada en què s'alternen títols, això sí, en propostes escèniques ben diferents. Parlar un cop més de segons repartiments pot crear confusió sobre els mèrits reals dels que hi participen; en més d'una ocasió (tot i que no sempre), aquests no tenen res a envejar als dels protagonistes de les sessions dels torns no populars. En el cas de Don Giovanni no hi havia diferències, ja que totes les representacions estaven dins del mateix grup tarifari. El dia 29 de desembre hi va haver alguns canvis en el cast d'una producció que, en cada nou visionat, perd punch visual sense guanyar a canvi gruix dramàtic. Brigitte Hahn va ser una Donna Elvira que, com a mínim, no queia en alguns dels excessos gestuals de la seva antecessora (com si fos una nena gran encantada a qui li deixessin fer dolenteries), però vocalment la seva prestació va ser massa mat. Cap problema en aquest sentit per a Simón Orfila, un Leporello en el qual van ser presents les virtuts ja conegudes del baix menorquí, però també la sensació de cert estancament en el seu progrés, sobretot en una tasca actoral no prou àgil. Aquest darrer aspecte és el menys criticable d'Olatz Saitua, una Zerlina, però, d'escàs pes vocal en una sala de les dimensions del Liceu. El paper protagonista no va ser assumit pel cantant en principi anunciat al programa general (també Brigitte Hahn va ser un canvi respecte a aquest), sinó per un Wojtek Drabowicz molt més ferm en el seu rendiment vocal en comparació amb el dia de l'estrena. La resta de l'espectacle va transcórrer per paràmetres similars als comentats el primer dia.
No tornarem a insistir en el tema de per què el Liceu ha posat fora d'abonament aquest Don Giovanni. En la ja anunciada, de forma més aviat precipitada, temporada vinent, només un altre títol té totes les funcions fora dels torns habituals, Giulio Cesare, és a dir, un muntatge, com Die Zauberflöte i Aida, repescat al final de curs poc després del seu pas per la temporada regular. Per reforçar l'excepcionalitat del tractament de l'obra de Mozart per part dels responsables del teatre, només cal veure l'anunci televisiu de Don Giovanni, un recurs que normalment no s'usa en altres propostes tan o més interessants. L'espot -força divertit, per cert-, com tota campanya publicitària digna d'aquest nom, té un cert punt d'engany, al considerar que la suma de Calixt Bieito i Don Giovanni dóna com a fruit La transgressió entra en escena. Si la realitat no ha d'espatllar un bon titular, encara menys ha d'afectar un bon eslogan. Només una darrera pregunta: l'aspirador que s'hi veu, és el mateix que passen per l'escenari a l'acabar la funció?


LA REINA DELS SEGONS
Els segons repartiments del Liceu estan començant a generar els seus propis divos. Vegeu, si no, la pluja de flors que va caure sobre Susan Neves el dia 4 de gener al finalitzar la funció de Norma. La soprano nord-americana ja havia creat una molt bona impressió amb la mateixa òpera al Victòria, però ara l'impacte, en un ambient més propici, ha estat superior. Una veu cabalosa, de gran extensió (les excursions al greu no li van plantejar cap problema) i una tècnica suficient van estar al servei d'una interpretació de la sacerdotessa gal·la generosa i creïble, viscuda amb intensitat fins al darrer segon. El seu timbre es va acoblar bé amb el de l'Adalgisa de Jane Dutton, però la interpretació d'aquesta, impecable en molts sentits, no va superar un nivell d'aplicada correcció, agraït i poc entusiasmant alhora. Al seu costat, el Pollione d'Ignacio Encinas semblava venir d'una altra galàxia operística. Bregat en escenaris sarsuelístics i en teatres de mitja Europa, el tenor té sens dubte una veu no exempta d'atractiu, amb una arma de segura eficàcia, un agut brillant, però llastada per un volum limitat. Tanmateix, van ser en especial el seu fraseig peculiar -rítmicament no gaire d'acord amb el de la batuta, amb uns portaments peculiars i uns no sempre reeixits intents de subtilesa- i el seu moviment a escena -a vegades involuntàriament còmic- el que ens va fer pensar que Encinas deu ser dels darrers exemples de tenor d'aquells que n'hi havia però ja no n'hi ha. Cor i orquestra van palesar un relaxament de la disciplina potser atribuïble als excessos calòrics d'aquests dies.


DIGESTIÓ IDEAL
Per pair els atipaments nadalencs, Jordi Savall, al capdavant d'Hespèrion XXI, va aplicar el dia 7 al Palau de la Música la millor recepta desengreixant que es coneix, bona música servida per grans músics. Llàstima que el públic estigués de rebaixes, perquè el Palau no va arribar a la mitja entrada en una sessió inclosa en aquest estrany Festival del Mil·lenni que va néixer amb la intenció d'ajuntar peres i pomes al mateix escenari (en aquesta quarta edició encara ho ha fet amb Josep Carreras i Lluís Llach), però que està esdevenint un mer receptacle de concerts sense gaires lligams visibles. Afegim al dèficit organitzatiu uns programes de mà ben lluents, però indigents d'informació. Com sempre, el mateix Savall es va ocupar en algun moment d'aclarir certs aspectes del concert. Això sí, poc públic, però més respectuós, ja que a l'acabar la sessió no hi va haver l'habitual fugida esperitada en massa de gent que, suposem, no va a concert a fruir sinó a patir una tortura indescriptible però que no està disposada a aguantar més temps del marcat al parquímetre de la seva butaca.
En format íntim com el d'aquesta sessió i amb un repertori basat en la música espanyola dels segles XVI i XVII, Savall encara se supera més com a intèrpret. L'art de la variació instrumental -aquest era el subtítol d'un programa que duia per títol Folías y romanescas- va trobar en un Savall que va alternar la viola de gamba soprano amb la baixa un músic capaç d'enlairar-se amb fantasia irresistible i virtuosisme de la millor llei per sobre del marc creat per cada tema. La complicitat amb la resta del grup va ser absoluta: l'insubstituïble Pedro Estevan i Adela González-Campa a la percussió, un Xavier Díaz-Latorre a la guitarra esplèndid en les dues peces de Gaspar Sanz, una Arianna Savall a l'arpa de gran sensibilitat i un Luca Guglielmi al clave i l'orgue particularment brillant en les obres de Cabanilles. No es podia demanar una millor festa musical per tancar les festes.

Xavier Cester
Avui