Cerca de notícies

Enquesta

Idealistes o pragmàtics

29/11/2010 |

 

Les coses haurien pogut anar d'altra manera: el jutge podria haver anat més ràpid en investigar el saqueig del Palau de la Música Catalana perpetrat per Fèlix Millet, Jordi Montull i altres; la ruptura amb aquesta etapa negra de la institució podria haver estat més radical i l'assumpció de responsabilitats, ja que no del robatori, però sí de la inacció i el desconeixement, més generalitzada i decidida; el període d'interinitat a la casa podria haver estat més curt, i les opcions a escollir per a la nova etapa podrien haver estat més consistents. Però en l'eterna pugna entre pragmatisme i idealisme, de nou ha triomfat el primer.

 

Celebrem, doncs, la victòria de la candidatura de Mariona Carulla a l'Orfeó Català, i més tenint en compte que l'alternativa d'Enric Enrech s'ha ocupat més d'embrutar el procés, de menysprear una de les persones que ha posat ordre a la casa, Joan Llinares, i de crear fins i tot tensions irresponsables dins del mateix cor, qui sap si sota instruccions d'altres figures a l'ombra, més que no pas de presentar un projecte engrescador.

La transició tranquil·la continua i ara és l'hora no d'adhesions a la búlgara (entenem les raons, però la foto de la rebuda de Carulla pel personal de la casa és un error), sinó de continuar construint un Palau que aprofiti al màxim les grans potencialitats artístiques que té al seu si, on iniciativa privada i suport públic col·laborin amb eficàcia i transparència, i on l'ambició i l'excel·lència musical en siguin l'objectiu i no el mitjà. Per descomptat, la investigació judicial no ha de deixar cap detall a l'ombra, encara que alguns s'hagin esforçat per dissimular vergonyes, potser esperant cobrar favors als futurs governants. Dit així, tot és fàcil i idealista, però el pragmatisme descarnat tampoc no porta a cap banda.

Del Palau al Liceu, on trigarem molts anys en tornar a veure Lulu o obres com la fascinant Into the Litlle Hill, que s'estrena aquesta setmana. Aquesta és la conclusió que vam extreure de la visita del director general del teatre a can Cuní. El descens en les aportacions públiques i en el patrocini privat obliga a ser pragmàtic i a fer menys funcions de les obres amb menor demanda popular. I cal reconèixer, encara que sigui trist per al cronista idealista, que el teatre tenia molts forats en les representacions de l'obra de Berg, un títol, certament no pas fàcil. Però seria un error, sobretot en un teatre públic, quedar segrestat pel discurs economicista que s'ha apoderat de la cultura.

El màxim responsable del Liceu va apuntar la possibilitat de lleugers increments de preu, que potser serien més grans en les obres de més demanda, i trencarien així la igualtat tarifària actual. Teatres com el Covent Garden ja ho fan, però el sistema pot tenir encerts (incentivar la compra dels títols més complicats) i perversions (situar a nivells inabastables els espectacles estel·lars): la platea a la Royal Opera House pot costar 100 euros per a Anne Nicole de Turnage o 265 per veure Gheorghiu i Kaufmann a Adriana Lecouvreur (cert, les localitats estan exhaurides). El més divertit va ser quan el director general va voler separar el Liceu dels sacsejos polítics, com si el teatre mai no hagués tingut caps lligats a partits, com ell mateix.

L'entrevista va tenir la postdata en l'omnicomentarista Pilar Rahola i uns suposats greuges amb cert teatre de Madrid el nom del qual no va dir bé cap vegada, un Teatro Real que té un pressupost no pas gaire diferent al Liceu i que també pateix retallades. Això sí, els dubtes de si el Liceu juga a Champions, si és que ho ha fet mai, són legítims. Fins que no tinguem unes forces estables de màxima qualitat no serà així. Siguem pragmàtics: es podrà aconseguir amb recursos que van minvant?

Xavier Cester
Avui