Cerca de notícies

Enquesta

El gest de Pierre Boulez

4/1/2004 |

 

Un llibre de converses aprofundeix en la carrera del músic francès.

Figura clau en la música de la segona meitat del segle XX tant en
el seu vessant de compositor com en el de director, Pierre Boulez és també un dels més perceptius analistes del fet musical.

L'experiència com a director d'orquestra, una visió històrica de la tasca d'altres compositors-directors o les més avançades tècniques de composició aliades amb la tecnologia són alguns dels temes abordats per Pierre Boulez en La escritura del gesto, un llibre de converses amb Cécile Gilly que ha editat Gedisa traduït del francès per Ferran Esteve.
Les primeres passes de Boulez en la direcció d'orquestra centren el primer capítol del volum, una ocupació, la de director, que ha esdevingut el principal punt de reconeixement de la figura del músic francès per part de molts aficionats al·lèrgics als corrents més avantguardistes del segle XX. Més que creador, per molts Boulez és un dels màxims intèrprets de Schönberg, Berg, Webern, Mahler, Stravinsky, Debussy i altres constructors de la modernitat musical.

Trobada amb Wieland Wagner
Com a director, la seva relació amb Wieland Wagner va ser crucial. Amb el nét del compositor de Lohengrin Boulez va debutar el 1966 al Festival de Bayreuth, justament amb el mateix títol amb el qual tornarà aquest proper estiu, Parsifal. "Sense pensar-m'ho dos cops hauria posat el meu destí, si no completament, al menys en part, en mans d'una persona com ell, perquè el diàleg que existia entre la música i la direcció escènica era apassionant", afirma Boulez al llibre. No és estrany, doncs, que la mort el mateix 1966 de Wieland Wagner estronqués una major implicació del músic francès en el món de l'òpera (amb projectes prometedors com Don Giovanni, Elektra o Boris Godunov). Com reconeix ell mateix, Patrice Chéreau -amb la llavors polèmica, ara clàssica Tetralogia del centenari a Bayreuth- i Peter Stein han estat, després de Wagner, els únics directors amb els quals Boulez ha col·laborat a gust.
Si bé, pel que fa "als compositors que volen dirigir a qualsevol preu, crec que és impossible forçar el talent", Boulez no nega que per a un director "la pràctica de la composició no pot ser sinó útil i beneficiosa". Tot un capítol està dedicat a grans figures que van brillar en els dos àmbits, com ara Berlioz, Wagner, Mahler, Strauss o Stravinsky. Alhora, l'autor de Pli selon pli apunta els dèficits dels directors d'avui: "manca de cultura" (poc coneixement de la literatura musical), "manca de gust" (falta d'inquietud per descobrir) i incapacitat "de gestionar artísticament una institució de forma que, sense maltractar el públic, puguem fer que cobri consciència de l'evolució ineludible del llenguatge i de la sensibilitat".
En els diferents càrrecs que ha ocupat, com la titularitat de la Filharmònica de Nova York, Boulez ha intentat ser fidel a aquests principis: "Vaig dirigir o programar compositors de tots els països, provinents d'horitzons divergents, tot el contrari de l'etiqueta que se m'ha imposat de persona donada a l'exclusió i a la comdemna", es justifica.

Música i tecnologia
"Per mi, escoltar una partitura és llegir-la, l'oïda ha de ser la transcripció fidel de la vista, el so real s'ha de sobreposar al so imaginat de la manera més exacta possible". Aquest credo el va aplicar Boulez en l'Ensemble InterContemporain, fundat el 1976 i erigit en un referent de la interpretació de la música del segle XX en el qual juga un rol destacat la relació entre "l'instrument i la tecnologia". Aquest darrer aspecte s'ha concretat a través de l'IRCAM, una altra de les potes bàsiques de la carrera de Boulez. Esclar que, a hores d'ara, el creador creu que "és molt difícil posar en contacte músics i científics". Boulez, tanmateix, està convençut que arribarà un dia "que la coordinació entre música, acústica i tecnologia esdevingui la base d'un material i d'una filosofia renovades".
Tot i que un dels capítols més densos i, alhora apassionants, és el dedicat a les seves pròpies obres, el volum tanca el cercle amb un nou apartat dedicat a la direcció d'orquestra: "L'important és que hi hagi una correspondència entre el que se sap de la partitura, el que es vol escoltar i el gest que ha de provocar aquest fenomen". Això sí, Boulez no és gaire creient de la pedagogia: "Estic disposat a acceptar-la si és precís, però sé perfectament quins límits té. La pedagogia no és sinó un començament; el que és realment important és ensenyar-se a un mateix", això dit per un que ha après l'ofici "llegint partitures i tractats".
Idees clares d'un compositor dedicat a la direcció d'orquestra "amb una exigència gairebé diria intolerant amb les obres que s'espera escoltar. Volia que hi hagués les mateixes garanties de professionalitat i de qualitat en la interpretació de la música del nostre temps i en la que s'anomena repertori. Sense això, no hi ha sinó una caricatura miserable". Sense cap mena de dubte, Pierre Boulez ha aconseguit el que pretenia.

Xavier Cester
Avui