Cerca de notícies

Enquesta

Tecnologia conservadora

17/10/2010 |

 

El mag quebequès ofereix una mirada conservadora amb parafernàlia ‘hi-tech' Els avenços tecnològics, són sempre sinònim de progrés? Les persones avesades a tenir contínuament a les mans ginys amb més aplicacions de les que és possible fer servir en una vida diran que sí. Tot i així, aquesta pregunta ens ballava pel cap en acabar el muntatge de Das Rheingold de Wagner que, retransmès en directe des del Met de Nova York, vèiem còmodament asseguts en un cinema de Barcelona. Sense crispetes, per descomptat.

 

Costa entendre per què han trigat tant a arribar aquí les projeccions del coliseu nord-americà, essent aquest qui, amb l'empenta decidida de Peter Gelb, ha marcat el camí a molts altres teatres. Fins i tot un Gerard Mortier poc predisposat va retransmetre a un munt de sales fosques l'estrena de Mahagonny al Real. El fenomen no té aturador, tot i que no és rar llegir de tant en tant dubtes de si l'operació, molt costosa pel desplegament d'altes definicions i màquines vàries, és rendible per al Met, sense entrar a valorar els rèdits d'imatge, que deuen ser molts.

Les projeccions són justificades molts cops com una eina útil per ampliar l'afició de l'òpera. No ho discutirem, però tot i que una flor no fa estiu, donant una ullada ràpida als companys de sala, vam veure molts rostres coneguts, operòmans de pro que no es volien perdre l'ocasió de viatjar a Nova York sense agafar l'avió. Es tracta, doncs, de predicar al ja convers? Potser millor considerar-ho com un complement a la vida operística local, com recomanava una xamosa Deborah Voigt en la presentació de l'emissió.

També tenim el tema del capteniment a la sala. El cronista ja ha dit que no va dur crispetes, però en va veure alguns paquets, com si les malifetes d'Alberich creessin similar angúnia que la dissort del protagonista de Buried. I quan acaba l'òpera, s'ha d'aplaudir? Crèiem que sí, però els espectadors barcelonins no estaven gaire per feina.

Va ser aquí quan ens vam trobar amb un fet xocant. Apareixia Richard Croft, Loge interpretat amb una exquisidesa mozartiana, i des de la Gran Poma arribava alguna escridassada al tenor nord-americà. Diferències de criteri a banda i banda de l'Atlàntic? No, com explica Anne Midgette alWashington Post, que era al Met en aquesta matinée de dissabte: simplement, a Croft amb prou feines se'l va sentir en directe.

La teoria de Midgette és que els repartiments es fan ja no només amb criteris fotogènics, per quedar bé en pantalla, també fonogènics, per quedar bé en micròfon. L'experiència de l'espectador de teatre i el de cinema són més diferents del que pensàvem, però si el primer paga desenes de dòlars per una entrada, l'altre amb 16 euros ja en té prou. Ara bé, tant és si va ser gràcies al micro, vam gaudir de valent amb el Wotan de Bryn Terfel, la Fricka d'Stephanie Blythe, l'Alberich d'Eric Owens (la revelació de la sessió) i la direcció de James Levine.

Els dubtes sobre tecnologia i progrés s'exacerben amb la producció de Robert Lepage. Sabem la milionada que costa el decorat, les reformes a l'escenari del Met per suportar les tones de l'estructura, la filigrana tècnica que comporta (encara que el dia de l'estrena el dispositiu va fer llufa) i, des de la pantalla, les imatges eren captivadores, amb moments que treien l'alè com la baixada al Nibelheim.

Ara bé, què explicava el mag quebequès? La història de sempre en el nivell de lectura més elemental, una narració més aplicada que imaginativa, una mirada conservadora amb parafernàlia hi-tech. Vi vell en bota nova. Per si de cas, però, ja hem apuntat a l'agenda tots els dies de cinema des del Met.

Xavier Cester
Avui