13/10/2010 |
Gerard Mortier, director del Teatro Real, diagnostica els mals que avui pateix aquest gènere teatral i proposa receptes per assegurar-ne el futur.
Ningú diria que en Gerard Mortier (Gant, Bèlgica, 1943), amb les seves maneres exquisides i el seu aspecte sempre elegant, hi bull una passió incontenible i altament contagiosa. L'òpera. A Dramaturgia de una pasión explica aquest enamorament que ha estat el motor de la seva vida des que als 12 anys va descobrir La flauta màgica i al qual ha dedicat amb gran èxit, i més d'un disgust, 30 anys de la seva carrera professional. El llibre és el seu manifest artístic amb el qual diagnostica la malaltia que avui pateix l'òpera i ofereix la recepta que permetrà assegurar-ne el futur.
L'òpera es debat entre la tradició i la innovació, però és un debat de vol gallinaci que queda circumscrit a l'atreviment més o menys gran en les posades en escena. Mortier, al contrari, vola alt.
ELS PERILLS
Entre els mals que detecta, anotats amb una prosa clara i precisa, hi ha les programacions incoherents, l'escassa atenció a l'òpera del segle XX (només el 15% del que es programa) i la dictadura de les discogràfiques sobre aquestes programacions i sobre els artistes. Veu un perill d'esclerosi en la desafecció per la nova creació, en la constant relectura del repertori existent i en el redescobriment del repertori barroc. El preocupa el públic, obstinat «en la seva reticència», que «prefereix tornar a veure Tosca per vintena vegada a descobrir El cas Makropoulos».
La recepta que proposa inclou assumir riscos, modificar rutines, exigir professionalitat i defensar el caràcter polític del teatre, no en un sentit ideològic sinó com un compromís davant d'una societat mediàtica «que reemplaça els valors per les modes». El teatre, diu Mortier, «no ha de xocar, però ens ha de sacsejar en els nostres hàbits quotidians, en els nostres conformismes». I com que l'òpera s'ha convertit en un teatre públic altament subvencionat, ha de desenvolupar el seu paper com a servei públic, ha de ser «un motor d'humanisme».
Mortier sap que la seva fórmula, tot i que no és fàcil, funciona. Quan va ser director de La Monnaie i va començar a posar en pràctica el seu credo, els abonats del teatre brussel·lès van passar de 2.000 a 14.000 en 10 anys. A Salzburg, va aconseguir revolucionar un festival que havia caigut en l'anquilosament després de la llarga i fèrria dictadura de Herbert von Karajan. Ara, com a director del Teatro Real de Madrid i ja en la primera obra programada, Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny, de Kurt Weil, va aconseguir fer callar tots els que temien el que qualificaven de «totxos».
ROSA MASSAGUÉ
El Periódico de Catalunya