Cerca de notícies

Enquesta

La porqueria del sistema

3/10/2010 |

 

La versió de Pablo Heras-Casado va fer descobrir refinaments insospitats en la partitura de Weill El capitalisme continua donant tants disgustos el 2010 com al 1930, i els residus que genera fan tanta pudor ara com abans. Per això una obra com Rise and Fall of the City of Mahagonny segueix tenint plena vigència. Res millor que l'obra de Bertolt Brecht (no sabem per què, en traducció anglesa) i Kurt Weill perquè Gerard Mortier comenci a deixar empremta en la seva primera temporada com a director artístic del Teatro Real de Madrid, sobretot tenint en compte la seva personalitat combativa, amant de la polèmica (i suposem que temorós de la indiferència). I per a aquesta primera nova producció del seu mandat no és estrany que hagi cridat per dur-la a escena uns vells coneguts com La Fura dels Baus.

 

La relació entre La Fura i Mortier és la història d'una confiança mútua. El gestor belga va donar una empenta decisiva a la carrera operística internacional del grup català quan, el 1999, el va convidar al Festival de Salzburg per realitzar una Damnation de Faust que ha passat als annals. Des de llavors, Mortier ha confiat sempre en La Fura en tots els destins on ha estat màxim responsable, ja sigui la Triennal del Ruhr o l'Òpera de París. Per la seva banda, la polièdrica companyia ha respost a aquesta confiança amb alguns dels seus treballs més imaginatius.

Carlus Padrissa i Àlex Ollé (en el primer treball conjunt en força temps) van situar l'acció en un gran abocador d'escombraries, on ara i adés van caient deixalles. La metàfora és tan simple i clara com potent per donar cos a aquesta ciutat detritus on tot és possible, sempre que es tinguin diners per gastar, i on la llibertat és total per consumir.

Amb notable habilitat, els dos directors aprofiten a fons les possibilitats d'aquest espai imaginat per Alfons Flores per, amb escasses excepcions (un huracà discret), crear imatges de gran eficàcia, com l'aparició d'un munt de figurants entre la brossa, les prostitutes embolicades amb cel·lofana, la gran menjadora que obre el segon acte, un bordell on no cal caure en extrems X per ser ben entenedor o un tribunal convertit en pista de circ.

En aquesta ocasió, la Fura va prescindir de les projeccions en vídeo i de la gran maquinària habitual en el grup. La conclusió, amb la seva allau de pancartes de tot signe, està a l'alçada del to pamfletari de la peça. Però, tot i el marc escènic, no li falta, a aquesta producció, una mica més de brutícia, de mala llet? És, tanmateix, un retret menor davant una proposta molt ben treballada que, cosa rara en un escenari actual, no va generar protestes.

El repartiment va estar liderat per la formidable Leocadia Begbick de Jane Henschel i els accents heroics de Michael König com a Jim, mentre que Measha Brueggergosman, tot i un volum limitat, va ser una Jenny felina. Llàstima que una detallista Alabama Song no fos el seu millor moment. Malgrat uns recursos minvats, va ser un plaer retrobar un clàssic dels muntatges de La Fura com Willard White, un Trinity Moses ben compenetrat amb el Fatty de Donald Kaasch. I són imaginacions del cronista o el Jack O'Brien de John Easterlin recordava físicament Mortier en persona?

Pablo Heras-Casado va oferir una lectura vibrant, de gran dinamisme i precisió, descobrint al mateix temps refinaments insospitats d'una partitura que beu tant dels ritmes més en voga als anys 20 del segle passat com del rigor contrapuntístic neobarroc. Ara bé, essent molt primmirats, hi vam trobar a faltar, com al muntatge, una mica més de malícia, un punt de ronya sota les ungles, el to més canalla del Weill alemany. Tant és, el jove director granadí és una de les apostes de futur de Gerard Mortier i tant Heras-Casado com La Fura dels Baus van correspondre a la confiança del belga amb un èxit notable.

Xavier Cester
Avui