Cerca de notícies

Enquesta

Bieito com a paradigma

26/9/2010 |

 

Amb espectadors predisposats a la brega, les estrenes tempestuoses de Bieito no haurien de ser notícia Energia com en una corrida de toros, això és el que s'ha sentir a l'òpera. Així s'expressava fa cinc anys Calixto Bieito en un llibre d'entrevistes a directors d'escena, Warum Oper? (Alexander Verlag Berlin), i no creiem pas que, tot i la inútil prohibició fa poc aprovada a Catalunya, hagi canviat gaire d'opinió. El director català ha esdevingut, probablement a desgrat seu, tot un símbol del que per a alguns són els excessos més blasmables de la posada en escena operística actual, un papus la simple menció del nom del qual eriça els cabells a les ànimes més càndides i al qual es poden repartir garrotades dialèctiques sense parar gaire a reflexionar què ens vol explicar realment Bieito en els seus muntatges.

 

Cert és que el director del Romea no sempre ho posa fàcil, i els arbres més llampants (un ús de la violència i el sexe de forta arrel cinematogràfica) a vegades amaguen el bosc d'un creador que vol confrontar l'espectador, sense concessions, sense anestèsia, amb les misèries del món podrit on viu. Algú podria preguntar què té a veure això amb Aida (la producció més recent de Bieito) o amb Parsifal (per citar un dels seus èxits més notoris), però el plantejament de la qüestió ja pressuposa un (lícit) estat d'ànim que busca en l'òpera el confort del reconeixement abans que el vertigen del descobriment, sense considerar que aquests títols són clàssics, justament, perquè ens parlen a nosaltres, ara i aquí.

La fama de Bieito té un altre risc: que molts espectadors vagin al teatre predisposats a la brega, abans fins i tot que pugi el teló, amb la qual cosa les estrenes tempestuoses del director català ja no haurien de ser notícia, al contrari, formen part d'una normalitat una mica malaltissa. Ja se sap que sempre hi haurà gent impermeable al sacsejament de les certeses (i més quan aquestes inclouen un sentiment patrimonial del repertori). Però si us plau, tampoc cal fer cas de les afirmacions ximpletes que diuen que els directors d'escena senten que triomfen quan més els escridassen. Això és tenir en molt baix concepte la feina d'uns professionals que, amb encerts i errors, han ajudat a fer de l'òpera un dels gèneres artístics més excitants de les últimes dècades.

I entre aquests professionals, Bieito ocupa un lloc molt destacat en el panorama internacional, com es comprova llegint el dossier que la revista Diapason de setembre dedica a la direcció escènica: el català, junt amb La Fura dels Baus, forma part del selecte grup de Les quinze qui comptent (d'acord, cinc són francesos, però els veïns del nord són així). La carrera operística del nostre home continua vent en popa, en especial en una Alemanya que l'ha rebut amb els braços oberts, amb ben aviat un esperat debut a Munic, el primer teatre de primeríssima divisió on dirigirà.

El sofert lector es preguntarà inquiet a aquestes altures: serà el cronista un fan de Bieito? En un món on no se solen acceptar més opcions que el blanc i el negre, si contestem que ni sí ni no semblarà que volem fugir d'estudi, però aquesta és, ens temem, la realitat. Alguns dels seus muntatges no ens han convençut gens ni mica, perquè a vegades el virtuosisme teatral de Bieito, camuflat d'energia en aparença caòtica, aclapara en excés l'obra a interpretar. Ara bé, quan l'alineació astral és la idònia, els resultats són colpidors, extraordinaris.

Per sobre de tot hi ha el respecte que sentim per un creador la sinceritat del qual no dubtem mai en les seves intencions ni l'honestedat en la tria dels mètodes que aplica, per extrems que siguin, per realitzar-les. Abans d'avorrir i adormir la neurona és preferible estimular i provocar la intel·ligència. Per exemple, amb un noi nu torejant sota la lluna.

Xavier Cester
Avui