13/9/2010 |
Una partitura fàcil i 400 intèrprets recorden Vicente Ferrer.
L'entusiasme de Joan Martínez Colás, compositor i autor de L'home del paraigua, va aconseguir que la seva obra s'estrenés al Liceu (però davant un públic molt poc liceista). Seria injust no reconèixer que darrere d'aquesta òpera collage hi ha una factura faraònica, musical i de producció, però si bé és cert que el resultat de les tres hores d'espectacle és un pasticcio d'estils i procediments amb moments de professionalitat i bastants d'amateurisme, també ho és que durant tota l'obra es respira la fascinació pel gran filantrop Vicente Ferrer, inspirador de l'espectacle.
El problema, sabent que entre els 400 intèrprets hi havia aficionats que van regalar esforç i il·lusió, va ser que alguns dels quals s'esperava professionalitat no van estar a l'altura. Però hi va haver encerts i moments emotius: el discurs narratiu, més enllà d'estar secundat per una partitura que evidencia fàcilment les referències a cada passatge de la vida de Ferrer, funciona; o l'inici del tercer acte, amb la culminació del gran paraigua que es forma a la platea amb enormes teles esteses, quedarà a la retina del públic per un temps.
Amb tot, el vessant musical va quedar més o menys ben parat: Martínez Colás va dirigir una Orquestra Centenari una mica tèrbola, amb passatges no sempre nets que van evidenciar poc assaig, però que es va saber cohesionar amb la immensa massa d'un cor molt entregat i amb actors i ballarins. La música, amb la mirada posada en mil expressions artístiques diferents -des del cant gregorià fins al cine, des de Bach fins a la sardana- va deixar el públic (entre el qual hi havia el president de la Generalitat, José Montilla, i l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu) emocionat, sempre amb Vicente Ferrer en el pensament.
MANEL CEREIJO
El Periódico de Catalunya