Cerca de notícies

Enquesta

Utopies impossibles

5/9/2010 |

 

‘Il più bel nome',
la primera òpera escoltada a Catalunya, és més que una curiositat històrica Conflicte d'interessos: a causa d'una altra vida laboral, i sense haver fet res per merèixer-ho, el cronista apareix en els agraïments del nou àlbum de RCOC Records dedicat a Martín i Soler. Tant és, no ens volem estar de comentar un fascinant llançament que reuneix La Dora festeggiante, pròleg a una opera seria, i la cantata escènica amb text de Da Ponte Il sogno. En un erudit article Juan Bautista Otero s'escarrassa a demostrar que el compositor valencià és un geni, però si quasi aconsegueix convèncer-nos és al capdavant dels brillants instrumentistes de la Reial Companyia Òpera de Cambra i d'uns magnífics Sunhae Im, Raffaella Milanesi i Magnus Staveland.

 

La recuperació del nostre patrimoni històrico-musical només deixarà de ser una utopia impossible si es produeix una suma d'esforços a tots els nivells. Una de les entitats que volen posar uns quants granets de sorra a la causa és el Centre Robert Gerhard, impulsor d'una versió concertant d'Il più bel nome de Caldara, considerada la primera òpera representada a Catalunya, el 1708. Per evitar acusacions de centralisme, no ens queixarem perquè aquesta producció d'un centre adscrit a L'Auditori no es veiés a Barcelona. Sí que agrairem a Glossa que captés una obra que és més que una simple curiositat històrica, sobretot quan és defensada amb solvència per Emilio Moreno i El Concierto Español, i per cantants com María Espada o Raquel Andueza.

Les òperes de Vivaldi continuen la seva imparable resurrecció, amb el segell Naïve com a impulsor decidit. Ara és el torn d'Armida al campo d'Egitto que Rinaldo Alessandrini, factòtum de Concerto Italiano, dirigeix, i de la qual, amb el musicòleg Frédéric Delaméa, ha reconstruït el perdut segon acte a partir d'altres peces vivaldianes. Si el resultat convenç és també gràcies a veus del calibre de Sara Mingardo.

Una utopia impossible és la dels protagonistes de Lohengrin, com mostra el muntatge de Richard Jones estrenat l'any passat a Munic i que el DVD de Decca ens confirma que és més interessant que les rates de Neuenfels a Bayreuth: el protagonista cremant el llit marital en la casa que ha construït Elsa és un imatge trasbalsadora. Kent Nagano no sempre quadra les seves forces, però Jonas Kaufmann és el cavaller dels nostres somnis, heroic i poètic, ben acompanyat per l'ardent Elsa d'Anja Harteros.

Jones va tenir molta feina a l'estiu del 2009, ja que també va signar un Falstaff a Glyndebourne convertit en una deliciosa comèdia Ealing captada per les càmeres d'Opus Arte. Tot i que al conjunt li falta italianitat, el repartiment fa honor a l'ètica de treball en equip del festival, i la batuta de Vladimir Jurowski és d'una diabòlica precisió.

Anem al repertori simfònic, començant per la Quarta simfonia de Roussel, peça de rara intensitat d'un compositor oblidat per les nostres programacions. De forma injusta, com evidencien Stéphane Denève i la Reial Orquestra Nacional d'Escòcia per a Naxos. Qui no té problemes de difusió és La consagració de la primavera de Stravinsky, sagaçment acoblada per Gustavo Dudamel amb la hipnòtica La noche de los mayas de Revueltas en un nou disc de la Jove Orquestra Simón Bolívar per a Deutsche Grammophon. Aquesta munió de joves músics aconsegueixen, en l'arrencada de la segona part de La consagració, moments de subjugant màgia.

I ens quedem al nord d'Europa per saludar el nou disc del Cor Filharmònic de Cambra d'Estònia i Paul Hillier, Baltic Runes (Harmonia Mundi), construït al voltant de l'obra de Veljo Tormis i la seva renovació d'un cant coral amb arrels ben profundes.

Xavier Cester
Avui