Cerca de notícies

Enquesta

La bruixa del súper

29/8/2010 |

 

No cal haver llegit Bruno Bettelheim per saber que els contes de fades ja fa temps que són molt més que històries meravelloses per estimular la imaginació i extreure'n lliçons pràctiques de com abordar les diferents etapes de la vida, com és obvi amb adoctrinament moral inclòs. També són el mirall dels racons més foscos i desagradables de l'ànima humana. El relat pur, innocent, no existeix, i els més reeixits són els que són capaços d'oferir sense fissures visibles diverses capes d'interpretació com, per exemple, passa avui en dia a les pantalles de cinema amb Toy Story3, estimulant tant per a petits com per a grans.

 

Aquesta mirada complexa també afecta obres com Hänsel und Gretel, l'òpera més coneguda d'Engelbert Humperdinck, encara que el llibret de la seva germana sigui una dulcificació d'un conte molt més cruel en mans dels germans Grimm. Diverses posades en escena recents han emfasitzat l'aspecte més tèrbol que està a l'origen de la història d'aquests dos nens morts de gana que van a parar a una casa de xocolata i dolços. El muntatge que Laurent Pelly va estrenar el 2008 al Festival de Glyndebourne i que aquest any reposava el certamen anglès no du fins a l'extrem l'obscuritat de la trama, però sota una capa d'ironia ben servida per la coneguda capacitat del director francès per a la comèdia, hi ha alguns tocs crítics.

La casa de cartró on viuen els protagonistes, a més de revelar l'enginy de l'escenògrafa Barbara de Limburg Stirum, subratlla la misèria en què viuen els protagonistes, mentre que Pelly accentua l'antipatia de la mare (la potència wagneriana de la soprano Irmgard Vilsmaier encara la feia més amenaçadora). Hänsel i Gretel es perden per un bosc d'arbres secs i tallats, ple d'escombraries, agombolats per una tropa no pas d'àngels, sinó de nens de casa bona, vestits de blanc impol·lut, que miren encuriosits com dormen aquests germans pollosos mentre mengen hamburgueses amb fruïció, deixant les deixalles pel mig. La casa de gingebre esdevé aquí un supermercat amb lleixes plenes de menjar i beguda porqueria. Aquest deu ser el paradís de tot noi d'avui en dia, segons Pelly: l'obesitat galopant dels menuts presoners de la bruixa arrissaria encara més els cabells de la consellera Geli.

Per desgràcia, hi ha un fenomen antitètic i perniciós pel que té de coerció del pensament que també ha caigut com una plaga sobre els contes: la correcció política. És per això que Pelly fa que els nens no empenyin la bruixa al forn sinó que aquesta caigui quasi accidentalment? Una fetillera que, per altra banda, i com ja és moda, va ser interpretada per un tenor, potser perquè amb la mare ja hi ha prou dones antipàtiques. Com se sol dir, quanta bajanada, la qual cosa no treu mèrit a un Wolfgang Ablinger-Sperrhacke que va cantar, i no cridar, el personatge.

Amb el seu vestit rosa i una perruca impossible, la seva presència va ser divertidament malèvola i, com és tradició als teatres anglesos, el públic el/la va esbroncar de valent, no debades era la dolenta. La parella protagonista va fer molt bé de nen, amb una bona química entre ells, i si preferim el noi a la noia és perquè la versàtil Alice Coote tenia més presència vocal que la fràgil Lydia Teuscher.

A una altra batuta jove en ascensió fulgurant (i ja en portem un bon grapat), Robin Ticciati (27 anys), li va faltar, com a altres companys de generació, una mica de cintura, però la seva va ser una versió directa, sense sobredosi de sucre, sense amagar la filiació wagneriana de la deliciosa música de Humperdinck, i subratllant els detalls més amenaçadors que, aquí i allà, apareixen a la partitura. I és que els contes ja no acaben menjant anissos.

Xavier Cester
Avui