Cerca de notícies

Enquesta

Una bona collita

22/8/2010 |

 

El Museu de Salzburg acull aquests dies una atractiva exposició, amb derivacions en altres indrets de la ciutat austríaca, sobre els 90 anys del festival creat per Max Reinhardt, Hugo von Hofmannsthal, Richard Strauss, Alfred Roller i Franz Schalk. Les últimes quatre edicions han estat a càrrec de Jürgen Flimm, que marxa un any abans del que estava previst amb un balanç artístic ben discret excepte, justament, el d'aquest 2010. Totes les produccions operístiques que hem vist han estat de bé cap amunt, i el que hem llegit de la que no hem vist, Dyonisos, de Wolfgang Rihm, ens ha donat ganes d'atrapar-la en algun dels teatres coproductors.

 

Si no la seva nova òpera, almenys el cronista va gaudir d'una petita dosi de l'àmplia panoràmica que Salzburg dedicava al compositor alemany, aquest Kontinent Rihm que tenia en Jagden und Formen un dels plats més saborosos. L'obra amalgama diverses peces prèvies combinades amb una coreografia de Sasha Waltz, i el resultat és exaltant. A l'efervescència de la partitura respon un moviment no menys enèrgic dels ballarins, amb sorprenent participació dels membres de l'Ensemble Modern, i un final ple d'adrenalina, una brutal cacera com l'evocada pel títol.

La nova producció que ens faltava per comentar era Lulu, signada per una Vera Nemirova que, amb aquest espectacle i el Rheingold de Frankfurt, se'ns ha confirmat com un nom que cal seguir. Part de l'impacte provenia, tanmateix, de l'escenografia del pintor alemany Daniel Richter, o, més ben dit, dels quadres que emmarcaven l'acció i que al mateix temps amagaven les arcades característiques de la Felsenreitschule.

El retrat sensual de la protagonista, amb els cabells d'un roig sagnant, del primer acte contrastava amb el bosc nocturn del tercer, lluny de la prevista sordidesa londinenca del llibret, però un marc no menys desolat per a la violenta fi de Lulu. És, però, el gran teló ple de rostres enigmàtics, fantasmals, que domina el segon acte el que lliga de forma més directa amb la lectura de Nemirova. Lulu no dubta a emprar el seu atractiu sexual, l'únic recurs que té en un món sense pietat, per dominar tots els que l'envolten, fins al punt d'humiliar amb una crueltat extrema el Doctor Schön. La piràmide humana sobre la que regna caurà, però, sense remissió, com la piràmide escènica que l'acompanya, fins al seu assassinat a mans de Jack l'Esbudellador, que Nemirova mostra amb cruesa, però sense additius superflus.

Tot passa davant la nostra mirada d'espectadors, com la de les cares del quadre de Richter, explotada a fons quan tota la primera part del tercer acte esdevé amb els cantants movent-se amunt i avall pel pati de butaques. Ens els últims compassos de l'obra, Geschwitz es fon entre el públic, ja que, de fet, no som nosaltres, hipòcrites, els que voldríem estar, com canta la comtessa lesbiana, prop de Lulu per tota l'eternitat?

Salzburg va reunir, com al muntatge de Ginebra coproduït pel Liceu, Marc Albrecht i Patricia Petibon, amb resultats de nou excel·lents. La direcció inexorable d'Albrecht va estar afavorida per la sonoritat sumptuosa de la Filharmònica de Viena, especialment apta per a aquest repertori, mentre que la soprano francesa, tot i que va anar de menys a més (la sala no l'afavoria), va tornar a evidenciar que per intensitat física i vocal avui en dia hi ha poques Lulus com ella. Michael Volle va ser un Schön impressionant, com era d'esperar d'un baríton que no ens ha decebut mai, mentre que de la resta de l'equip cal subratllar el virulent Domador i Atleta de Thomas Johannes Mayer. Comptat i debatut, la collita de Salzburg ha estat excel·lent.

Xavier Cester
Avui