Cerca de notícies

Enquesta

Iago Pericot: "Bach sabia que el 2010 l'utilitzaríem"

13/6/2010 |

 

Iago Pericot i el seu equip són als tallers del TNC assajant 'La Venus de Willendorf', un toc d'atenció poètic contra la violència, que s'estrenarà el 7 de juliol.

 

Encara falta vora un mes per a l'estrena de La Venus de Willendorf, un espectacle en llenguatge de cos i gest sobre la violència, amb la impressionant música de La Passió segons Sant Mateu, de Bach. Pensem que és el millor moment per acceptar la invitació, el privilegi que ens concedeix el seu creador i director, Iago Pericot, d'assistir a un assaig. Els papers són donats, les bases estan posades... Però encara som en aquell moment que la il·lusió de trobar coses noves no està tancada.

El primer que veiem són els esbossos que el mateix Pericot -entre tantes altres coses, pintor i dibuixant-, ha fet de la Venus. És una dona sense cara, de cos generós i arrodonit, braços petits i peus estranys. N'ha fet sis dibuixos per al programa de mà molt semblants a l'estatueta de debò, una figureta d'uns 11 cm d'alçada, pintada de vermell ocre, que es va trobar en un jaciment paleolític als voltants de Willendorf (Àustria). Aparenta uns 24.000 anys i no se sap res del seu origen.

Però què hi té a veure ella amb la violència de la qual ens han dit que tracta l'espectacle? Iago Pericot ens ho explica: "Tota la vida he viscut coses que no eren normals. He vist matar gent, de petit, quan hi va haver la guerra. He viscut una infància amb l'ordre alterat, perversa. Quan vaig decidir fer aquest espectacle sobre les violències que ens envolten, un dia era al mar, mirant-lo. Sempre és al mateix lloc i no diu res, estigui tranquil o alterat. És una autoritat que fa reflexionar. Vaig pensar que necessitava una cosa així, al muntatge. I de cop em va venir al cap una Venus del paleolític. I ja vaig tenir l'espectacle fet!"

Modelant l'espectacle

Som a la sala d'assaig del TNC. Els actors, a escena, proven nous moviments en petits grups. Andrzei Leparski, responsable de la composició de moviment actoral, els guia i els dóna el vistiplau. Pericot rondina: "Va, no ho perfeccionis més, ja saps que m'espanta la perfecció. No ho poden fer millor, ja!". Els ajudants de direcció Climent Sensada i Josep Escrig riuen. Ja són anys que treballen amb ell i es coneixen bé. M'ensenyen la guia de l'espectacle que els va donar Pericot amb els dibuixos d'on sortirien les escenes. N'hi ha 12, dues d'introducció i deu que expliquen violències diferents.

A escena hi ha la cadira on seu la Venus, una actriu molt jove amb un cos molt semblant al dels dibuixos. Som a punt de veure la violència de territori. Els actors formen dues fileres al centre i s'enfronten els uns amb els altres: "Hi haurà dos colors, vermell i verd, a banda i banda de la frontera", diu Pericot. En el moment de màxima violència, la Venus s'aixeca i els travessa, autoritària, mirant-los. "Passa tranquil·lament per damunt dels colors perquè ella està per damunt del món. M'hauria agradat trobar-ne una de catalana, que n'hi ha, però no tenen les formes tan ben detallades com aquesta que és la fertilitat, la maternitat. I això és la fortalesa, sense ella no existeix res. La faig entrar i només observa, els nois li agafen un peu però ella no el sent, s'atura, no fa res", diu.

Segueix l'escena de la violència política. És molt divertida perquè expressa la hipocresia: s'afalaguen, s'ensabonen, es fan la gara-gara i es menyspreen pel darrere. A poc a poc van construint un líder, que se situa al centre d'una taula.

Tot és moviment, energia i una mímica molt fàcil d'entendre. No és dansa: "M'hi han posat dansa i no ho és. Són uns intèrprets boníssims que ballen, salten, canten, parlen si volen... i surt aquest espectacle", diu Pericot. I continua: "A les violències hi he aplicat el meu sistema pervers. És com si tu pares taula i jo poso els plats cap per avall, els gots de través... Canvio l'ordre i ja tens la performance, el teatre ho permet. Doncs aquí he portat una Venus que ve del paleolític. És com trencar el tap del temps!".

És l'hora del descans. Sortim tots als jardins del TNC. Em quedo a parlar amb en Iago, que té sempre moltes coses a dir. Sobretot de la seva Venus: "Al final fa la gran escena. S'encenen els llums suaument i ella es mira els ulls del públic, a poc a poc, un a un. Aquest és l'acte que fa que reflexioni la gent davant la violència. I es tanquen les portes i s'ha acabat. Això només ho pot fer el teatre, fer venir una dona de 30.000 anys enrere per reflexionar! M'agradaria que s'emportés alguna cosa d'aquí que li agradés. M'ho estic pensant, una perversió d'aquestes...".

Tornen a entrar però els deixo tranquils. Queden encara moltes violències per assajar: la de la seducció (de la carícia a l'agressivitat); la de la diferència (els que riuen dels diferents, grassos, deficients...); l'absurda, la de la dona rodamón cremada al caixer, que és més llarga i té dues escenes; la bellesa de la violència, la clandestina, la mort de Jesús i la violència assassina. Queda feina, ha d'estar a punt el 7 de juliol. Serà un gran espectacle, amb reflexió. I, mal que li pesi al Iago, serà perfecte.

Teresa Bruna
Avui