Cerca de notícies

Enquesta

La dansa dels déus

6/6/2010 |

 

El pròleg de la 'Tetralogia' va tenir a la Scala un preludi de protesta per les retallades de Berlusconi. Per sort, Daniel Barenboim ens va alegrar el dia.

Per regla general, els aplaudiments, xiulets i crits es barregen al final d'una representació, quan els espectadors mostren la seva conformitat o no amb el que tot just acaben de presenciar, no pas abans que comenci la funció. A la Scala de Milà hi va haver de tot tant abans com després. El pròleg de Der Ring des Nibelungen de Wagner va tenir un preludi singular en forma de treballadors del teatre a l'escenari enarborant una gran pancarta i llegint un manifest contra les severes retallades que el govern Berlusconi vol fer en els pressupostos dels coliseus lírics italians, així com contra altres mesures que afecten els drets laborals. Els aplaudiments de part del públic es van combinar amb crits de protesta d'alguns espectadors, no sabem si votants del cavaliere o frisosos per escoltar Das Rheingold, l'estrena del qual va ser cancel·lada dies abans per una vaga pels mateixos motius.

L'exemple d'Itàlia no pot ser ignorat aquí, quan la tisorada, per no dir la destral, amenaça també els pressupostos de cultura, si bé és molt dubtós que ningú mogui ni un dit per por de ser acusat d'insolidari. Tanmateix, la crida, justificada, a l'austeritat no s'ha de convertir en una hipòcrita condemna a la misèria de les preses més fàcils mentre els taurons continuen sense fer règim. Que no havíem de refundar el capitalisme? Il·lusos, Das Rheingold ja ens il·lustra de com l'ambició de poder, econòmic sense anar més lluny, només porta malvestats.

La divisió d'opinions es va repetir al final de la funció, en aquest cas amb alguna esbroncada adreçada als ballarins de la companyia Eastmann. Injustament, tot s'ha de dir, però algú ha de pagar els plats trencats quan el director d'escena només surt a saludar el dia de l'estrena. Seria fascinant, per no dir morbós, saber què passaria si cada dia el regisseur se sotmetés al judici del públic.

Decepció conceptual

L'anellomania que s'ha estès per l'univers líric continua a tota màquina amb aquesta primera pedra d'una nova coproducció de la Scala amb la Staatsoper de Berlín, sobre el paper una proposta potent que, tanmateix, a nivell escènic deixa força dubtes. Guy Cassiers no ens va convèncer fa cinc anys quan va muntar a la Monnaie Der fliegende Holländer, i ara la impressió ha millorat una mica, però no gaire. La seva proposta recolza en dos elements: les projeccions en vídeo (La Fura dels Baus no són ni els primers ni els únics a emprar-les) per crear l'entorn visual que compensa el minimalisme escenogràfic, i la presència quasi constant de ballarins que assumeixen les accions o pensaments d'uns déus reduïts per Cassiers a l'estatisme més irritant o bé es converteixen en atrezzo humà per a Alberich (el seu tron o les cadenes que el lliguen). La coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui és, en si mateixa, esplèndida; el problema és que arriba un moment (i dos) en què tanta bellugadissa destorba força.

La decepció no és tant estètica (encara que a voltes els vídeos no es veien gaire nítids) com conceptual. Els programes de mà de molts teatres estan plens d'articles d'aquesta estirp temible, els dramaturgs, que dediquen pàgines i pàgines, amanides amb cites cultes, a oferir un manual d'instruccions per entendre de quina genial idea ens vol fer partícip el director de torn, no prou genial, sembla ser, com per aconseguir que el muntatge s'entengui per ell mateix. L'únic apunt interessant d'una producció que no sacsejarà ni poc ni gaire la nostra concepció de l'obra és la imatge final, volgudament anticlimàtica, d'uns déus entrant a la foscor amagada rere un mur ple de relleus humans, mentre el lúcid Loge opta per sortir per la tangent.

Treball d'equip

Gràcies als déus, Daniel Barenboim, que sap una cosa o dues sobre la Tetralogia, era al fossat per signar una lectura de so pastós, que no gruixut, de marcat to conversacional i, per tant, amb temps mesurats sostinguts sense problemes per la notable orquestra milanesa, amb una cura inusual (per al que ens té acostumats el director argentí) en l'equilibri amb les veus, desplegant la màxima força sonora en moments molt comptats i, per això mateix, més efectius.

L'equip vocal (perquè a Das Rheingold es tracta d'equip) provenia bàsicament de la companyia berlinesa de Barenboim, amb un nivell homogeni, sense grans puntes ni grans daltabaixos. Stephan Rügamer va ser un Loge allunyat dels tics dels tenors de caràcter, sense, però, imposar una presència captivant; Johannes Martin Kränzle va ser un Alberich encertadament desballestat (el personatge en té motius); Doris Soffel, una Fricka que compensava l'excés de metall en la veu amb un fraseig matisat, i Anna Larsson aportava gravitas a les admonicions d'Erda.

Tothom empal·lidia al costat de René Pape, un Wotan d'abrusadora bellesa vocal i legato irreprotxable emprats per evidenciar el desencís del déu. És curiós com Barenboim continua preferint un baix per al paper, encara que Pape té una pasta més noble que John Tomlinson a Bayreuth. Només trobem a faltar un personatge de perfil més marcat, comprensible perquè aquest era el seu primer Wotan, però que amb una direcció escènica més estimulant segur que arribarà. Potser Pape no es va llegir el llibre d'instruccions.

Xavier Cester
Avui