Cerca de notícies

Enquesta

María Bayo : «La cultura paga els plats trencats de la crisi»

27/5/2010 |

 

La prestigiosa cantant protagonitza l’estrena a partir d’avui al Liceu de les dues úniques funcions de ‘Les mamelles de Tirésias’, una surrealista òpera de Francis Poulenc.

 

El rigor i la coherència distingeixen la carrera de la soprano navarresa. El 2009 va rebre, per això, el Premio Nacional de Música. Mozart és el seu compositor favorit. Amb ell va triomfar a Salzburg cantant la trilogia de Da Ponte, però també destaquen les seves versions de les obres de Rossini i altres belcantistes. Li agraden els nous reptes amb autors com Händel, Cavalli, Hasse, Stravinsky i Poulenc. A l’horitzó hi ha Verdi i la recuperació del barroc espanyol.

–Quatre anys sense actuar al Liceu.
–La meva última òpera al teatre va ser Idomeneu de Mozart, el 2006. ¡La meva filla tenia 2 anys! No hi havia personatges del meu repertori.

–La seva nena, Ilía, porta el nom del personatge de la citada òpera. ¿Ha sortit tan mozartiana com vostè?
–Quan estava embarassada vaig interpretar diverses obres de Mozart i potser ho porta als gens. Li agrada cantar i té bona oïda, però no sé si m’agradaria que es dediqués al mateix que jo; aquesta carrera és molt dura.

–I més quan es fica en reptes com aquesta òpera de Poulenc...
–D’aquest autor havia cantat Diàleg de carmelites i La veu humana. No coneixia aquesta obra i m’ha impressionat per la seva qualitat. Encara que duri només una hora és molt densa i per les seves endimoniades tessitures vocals requereix un enorme esforç.

–No la tiren enrere els riscos...
–Sempre m’he enfrontat a personatges coneguts i a altres de menys fets. I és curiós que alguns dels primers els he representat poc i, en canvi, altres abordats amb dubtes, com La Calisto o Pelleas et Melisande, m’han donat grans satisfaccions.

–¿No és més segur cenyir-se a un repertori predeterminat?
–És més còmode, és clar, però jo sóc molt inquieta i poc convencional. M’agrada descobrir coses noves sempre que siguin interessants com aquesta òpera. En 20 anys de carrera he fet uns 40 personatges que van des del barroc fins als contemporanis, però no sóc una boja que es fica allà on no li toca.

–Defineix el seu personatge com a extravagant i explosiu...
–És que ho és. Imagini’s una dona, Thérèse, en l’època napoleònica. Volia ser home per arribar a ocupar els llocs fins llavors prohibits per a elles. Per això es converteix en Tirésias, després de fer que li explotin els pits.

–¿La reivindicació feminista de l’obra continua vigent avui?
--En la meva professió no, però en altres àmbits sí que hi ha desigualtat. La dona encara està molt relegada al paper de mare. En part és culpa nostra. Jo no sóc feminista, i la meva mare, una dona intel·ligent que va treballar tota la vida, ens va educar a la meva germana i a mi de manera natural i sense cap tipus de discriminació de sexe. Això em va ajudar a ser independent.

–¿Se sent còmoda en una comèdia amb un paper de transvestit?
–M’agrada molt la comèdia, i encara més la d’aquesta obra que convida a l’extravagància. Però no em vesteixen gaire d’home. Surto en un passatge com a home, però el meu personatge apareix molt sexi a la primera part. La peça respira sexualitat per tots els porus.

–També incita a l’increment de la natalitat...
–La demanda es produeix en una època en què França en guerra necessitava repoblar-se, encara que el text d’Apollinaire porta el tema a l’exageració. Espanya també reclama avui l’augment de la natalitat.

–¿Per a què li falta temps?
–Per a moltes coses, però sobretot per continuar investigant en el barroc espanyol i sud-americà, com fa Jordi Savall.

–¿La sarsuela és per a la cuina?
–Faré Cecilia Valdés i La tempranica a Granada. Així que no només la deixem als guisats, però ens costa acceptar un repertori que té tanta riquesa.

–Tornarà l’any que ve al Liceu amb la Carmen de Bieito. ¿Hi haurà xoc de trens?
–No he vist cap òpera d’aquest director i n’he rebut diferents opinions, però també m’han dit que aquesta posada en escena és menys trencadora. Cantaré Micaela i espero adaptar-m’hi.

–¿Com ha de ser l’òpera del segle XXI?
–Un exemple és Amb els peus a la lluna, de Parera Fons, una òpera per a nens del Grec en què canto una ària, i que dóna pistes del camí que s’ha de seguir per buscar un públic nou.

–¿En quina mesura l’afecta la crisi?
–Em preocupa que la cultura en pagui els plats trencats. La música és un poder pal·liatiu al qual no podem renunciar, perquè a més de ser una de les senyes d’identitat d’un país ens ajuda a superar els baixos estats d’ànim.

–¿Què en pensa dels polítics?
–Tenim uns polítics molt mediocres, aquí i a fora. La gent està cansada d’unes baralles que no resolen els seus problemes. I això ens acabarà passant factura. Faig l’excepció d’Obama, que intenta fer el que diu, malgrat la terrible oposició que té.

LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya