Cerca de notícies

Enquesta

Canvi de sexes al Liceu

24/5/2010 |

 

S'estrena «Les mamelles de Tirésias», una comèdia operística de Poulenc.

El Gran Teatre del Liceu presenta per primer cop l'òpera de Francis Poulenc Les mamelles de Tirésias, un llibret estrenat el 1947 a l'Opéra Comique de París, en què es posa partitura a un drama surrealista de Guillaume Apollinaire del 1917. La peça imagina com una dona decideix convertir-se en home i el seu marit, esdevé dona i arriba a tenir 40.049 criatures. La coproducció es va estrenar a l'Arriaga de Bilbao fa un any i ara prepara dues úniques sessions al Liceu: dijous i dissabte vinent.

 

El pare, diu Apollinaire, va tenir 40.049 criatures però només n'apareixeran una quarantena a escena, comenta el director d'escena i artístic de l'Arriaga, Emilio Sagi. Limitacions de la producció, s'excusa, irònic. Un dels grans reclams d'aquesta òpera surrealista, que transporta a la partitura els alts i baixos del teatre de l'absurd, és la soprano Maria Bayo, que s'atreveix a fer de Thérèse, que un cop convertit en home es farà dir Tirésias. Tant es convenç que vol fer-se advocat i deixar de cuidar nens i netejar la cuina que el seu cos té una mutació i els pits se li amaguen, de forma natural. Per la seva banda, el marit, que sempre havia ignorat les demandes de la seva dona, amb qui fa anys que manté una relació rutinària, es converteix en una muller que només viu per procrear. Té un sentit, addueix Joan Matabosch, director artístic del Liceu. I és que Apollinaire escriu aquesta peça just acabada la I Guerra Mundial i quan es percep una necessitat imperiosa que la població francesa recuperi els habitants morts per la guerra. Poulenc reprèn el llibret poc després de la II Guerra Mundial tot considerant que aquest cant impossible a la natalitat també és vàlid per a la França alliberada pels aliats. Evidentment, tant Apollinaire com Poulenc van rebre una esbroncada en les dues èpoques per aquest quadre absolutament irreverent. Matabosch està convençut que l'obra, avui, no aixecarà tantes ampolles. De fet, per la gran demanda d'entrades (un fet poc habitual per als fidels espectadors del Liceu, que acostumen a rebutjar les posades en escena massa radicals) es percep que la societat ha superat aquests estigmes.

En un fred apartament?

La peça, assegura Sagi, és «una genialitat que es manté actual perquè qüestiona què és ser home i què és ser dona, avui en dia». Tot i així, el director d'escena recomana a l'espectador que vagi a divertir-se i que les segones i tercers lectures les faci, ja, fora del teatre. Emilio Sagi afirma que l'ambigüitat de les accions li juguen a favor. Tot i que el llibret indica que les accions succeeixen al carrer, Sagi ha optat per tancar totes les escenes en un apartament de disseny nòrdic, fred. La grisor de l'escena anirà guanyant en fúcsies fent bona la rèplica que el canvi de sexe comporta un «irrefrenable ardor». Per això, el baríton Gabriel Bermúdez es passa bona part de l'escena passejant amb sabates de taló. També el cor passeja amb un extravagant vestuari. Maria Bayo explicava divendres en la roda de premsa de presentació a Barcelona que ha entrat en el joc, defensora d'aportar nous aires a l'òpera. Per això lluirà una cotilla. Bayo remarca la dificultat vocal d'una obra de ritme trepidant en poc més d'una hora. La seva curta durada va fer plantejar Sagi si triava una altra peça curta per completar el programa, però va considerar que no volia que fos «segon plat» de l'altra.

Mediterrani, no faller
Sí, fúcsia, i amb un punt d'ambigüitat sexual, amb papagais i cargols gegants inundant el jardí però res gratuït. «Pot semblar frívol, però tot té el seu perquè, totes les imatges tenen una raó», comenta Emilio Sagi que rebutja que l'escena arribi a tenir referències falleres, tot i que sí que admet que té una frescor mediterrània, desacomplexada. El director musical, Josep Vicent, afirma que el text és ple de picardies, de segones i terceres intencions, que han servit per inspirar el director d'escena. « És una comèdia que cal fer-la divertida», comenta el director musical, que també alaba el gust per una música melòdica molt atractiva, tot i que l'alterna amb compassos excèntrics, que donen joc a la peripècia quasi vodevilesca. Poulenc i Apollinaire eren grans amics de l'alegria i donats a la sornegueria. Per cert, el fill gran es fa periodista. Les seves rèpliques impossibles es converteixen en un retrat caricaturesc al món de la premsa.

JORDI BORDES
El Punt