Cerca de notícies

Enquesta

On són les piràmides?

23/5/2010 |

 

La nova producció d''Aida' de Verdi al Covent Garden evidencia els problemes que comporta avui en dia dur a escena títols amb gran quantitat de referents acumulats al llarg dels anys.

El gran repertori operístic s'enfronta en l'actualitat a dificultats afegides a les exigències d'unes obres de referència. Acceptant la simplificació abusiva, podem dir que és més fàcil fer una bona Jenufa que un bon Il trovatore. Cert, les principals òperes de Janácek ara també són títols habituals, però la comparació no és innocent, ja que serveix per subratllar com la noció de repertori és mòbil i mutable, i que els títols indiscutibles fa una o dues generacions poden ser arraconats en favor d'altres segments de la història del gènere. Algú es podia imaginar fa 30 anys que Monteverdi o Händel serien moneda comuna?

Més enllà de l'evolució dels gustos, hi ha una part important del repertori que ha de lluitar contra la multitud de referents acumulats pel fenomen més destacat de la música del segle XX: el so gravat. Els intèrprets del passat ja no són un record més o menys boirós, sinó que estan sempre a punt per a la comparació (sovint injusta, perquè contraposem el present amb un grapat de dècades anteriors) i per a la nostàlgia, mai més forta que quan és per allò que no s'ha viscut.

Per molt que s'intenti evitar, hi ha obres que ja tenim marcades per sempre als timpans per intèrprets determinats, com, per exemple, la fa poques setmanes desapareguda Giulietta Simionato. Afegim que la gran mezzo italiana va ser la primera Amneris que vam escoltar (en disc), amb la qual cosa el llistó d'entrada ja es va posar ben amunt.

El cronista fuig com de la pesta de la idea que tot temps passat va ser millor, i és un fervent creient que ara i aquí hi ha molts cantants d'immensa vàlua. Ara bé, tornem al gran repertori, i en molts casos, per molt que l'època i les veus siguin diferents, no hi ha més remei que admetre, amb certa resignació, que hi ha el que hi ha. Per altra banda, encara que els cantants capaços d'abordar una obra com Aida siguin escassos, no per això els teatres volen renunciar a programar obres d'un innegable ganxo popular que, a més a més, no ho oblidem mai, són obres mestres.

Un debut esperat

Són reflexions disperses que ens van venir al cap arran de la nova producció de l'obra de Verdi a la Royal Opera House. Una reflexió afegida: quan hi ha veus capaces d'abordar amb garanties aquests títols, ¿les cuidem (teatres, directors d'escena i musicals, mànagers, públic, crítics) prou? Dues cantants de les quals teníem bon record van emetre senyals preocupants, començant per Micaela Carosi, amb la veu més metàl·lica i una concepció del personatge d'Aida que, tot i moments de notable delicadesa, no s'ha aprofundit des que el va interpretar al Liceu. També l'Amneris de Marianne Cornetti presentava ostensibles signes de fatiga, però va treure tota l'artilleria al quart acte, amb ocasionals excessos de potència de foc, mentre que Marco Vratogna va ser un Amonasro sense noblesa ni carisma.

Un dels tòpics més estimats per la professió crítica d'arreu del món és proclamar que un cantant s'ha tornat boig quan incorpora un paper que es considera més enllà dels seus recursos. Marcelo Álvarez interpretava a Londres el seu primer Radamès, un rol que, segurament, el porta al límit de les seves possibilitats, però tampoc es va notar gaire. L'argentí no és un tenor spinto per natura, i els aguts eren més oberts que en altres ocasions, però Álvarez va anar a totes combinant esclats melodramàtics amb recolliments un xic exhibicionistes. Al capdavall, la seva era la veu més bonica a l'escenari. Nicola Luisotti també va combinar espectacularitat sense exageracions amb un apreciable detallisme, i la seva batuta no es va entretenir gaire per les branques.

L'actual títol en cartell al Liceu ens ha recordat que un canvi d'època no implica necessàriament que la proposta sigui el súmmum del radicalisme. Si un Der Rosenkavalier sense mirinyacs pot ser convencional, una Aida sense ni un bri d'Egipte també pot seguir camins sense grans sorpreses. No vam a trobar a faltar ni piràmides ni jeroglífics, i l'estètica mig multiculti (del Japó dels samurais a l'Amèrica precolombina), mig fantasia heroica, amb els seus ballets ara eròtics, ara marcials, era més propera a una sensibilitat alimentada pel cinema.

Va ser, tanmateix, una llàstima que després dels dos primers actes, en els quals David McVicar va aconseguir recrear un món tenebrós, cruel i brutal, amb esclaus humiliats i sanguinolents sacrificis humans, en la segona part de l'òpera, quan el drama individual domina a l'escenari, l'energia dramàtica brillés per la seva absència i els protagonistes caiguessin en els estereotips de sempre.

Confiem que McVicar retoqui els punts febles quan el muntatge arribi al Palau de les Arts de València, coproductor de l'espectacle. Potser el director escocès, que ha desviat el Nil d'Aida, s'inspira en una ciutat que també va desviar el seu riu.

Xavier Cester
Avui