ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Balena blanca a Dallas

4/5/2010 |

 

El flamant teatre d'òpera de la ciutat texana acull l'estrena d'una espectacular adaptació del relat clàssic de 'Moby-Dick', amb música de Jake Heggie.

 

Aplaudiments en molts moments de la representació i ovació tancada al final. Això, que pot ser normal en una òpera de repertori, no ho és tant quan parlem d'una estrena. L'Òpera de Dallas va voler comptar amb una première en la primera temporada a l'esplèndid Winspear Opera House inaugurat l'octubre passat, i no es va fer enrere quan Jake Heggie, en rebre l'encàrrec, va dir que volia adaptar Moby-Dick.

El repte era doble, tant per la monumental novel·la de Herman Melville, com per la idoneïtat del compositor nord-americà. El seu debut líric, Dead man walking (2000), presentat també a diversos escenaris d'una Europa usualment refractària a l'òpera made in USA, va tenir un ressò absent en títols posteriors. A l'hora de la veritat, Moby-Dick s'ha revelat com una òpera de gran atractiu, presentada en condicions, escèniques i musicals, òptimes.

La partitura de Heggie és inequívocament tonal i convençudament melòdica, efectiva per plasmar una història per força condensada en el llibret de Gene Scheer. Tanmateix, a vegades fa la impressió que el compositor es troba més còmode en retratar la vida quotidiana a bord del Pequod que en confrontar les profunditats metafísiques del text de Melville, aquest Infinity amb què el capità Ahab entra a escena. Com diria Verdi, es tracta d'una qüestió de tinta, i el llenguatge de Heggie es mou millor en paràmetres elegíacs, com al preciós tema, amb un cert deix minimalista, que obre l'òpera, un dels diferents motius conductors que, com corrents marins, condueixen l'espectador a port.

Per altra banda, la factura és impecable, amb àries agraïdes i cors de gran impacte, els passatges que més evoquen l'inevitable referent, si parlem d'òpera i Melville, que és Billy Budd de Britten, tot plegat vestit amb una hàbil orquestració que Patrick Summers, director de totes les estrenes líriques de Heggie, desplega amb mestratge.

El pes dialèctic recau en la confrontació entre l'ofegada veu de la raó de Starbuck (un expansiu Morgan Smith) i l'obsessió d'Ahab, un Ben Heppner que en aquest estadi de la carrera no té por de nous desafiaments. El paper li exigeix molt físicament (la seva envergadura no facilita el truc de la cama de fusta), però en cap moment va quedar en dubte la follia autodestructora del mític capità. Més diluïda, en canvi, va ser la relació entre el salvatge Peequaq i Greenhorn, tot i el timbre preciós de Stephen Costello.

El clímax, esclar, va ser la confrontació final amb la gran balena blanca, ben resolta per Heggie al preferir la subtilesa a l'efectisme, tot i que a l'anorreament d'Ahab li faltava una unça de grandesa tràgica. Aquest també va ser el moment menys ben resolt pel muntatge de Leonard Foglia, remarcable per l'ús de suggerents projeccions.

A l'epíleg, un dels inicis més cèlebres de la literatura universal esdevé l'apropiat colofó d'aquesta òpera remarcable. L'ondulant tema inicial bressola l'únic supervivent del desastre, que, en ser rescatat, diu: Call me Ishmael.

Xavier Cester
Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet