Cerca de notícies

Enquesta

Compensacions

4/4/2010 |

 

Ja que no els vam tenir en directe, gaudim del nou disc de Martha Argerich i Nelson Freire, mentre que Jordi Savall ens regala un altre monument i Pedro Halffter reivindica Franz Schreker.

Un enregistrament, per molt bo que sigui, mai tindrà l'impacte emocional d'un gran concert, però pot servir tant de recordatori de moments viscuts com de compensació per ocasions perdudes. Més que una remembrança d'una vetllada única, Le royaume oublié (Alia Vox) de Jordi Savall és un monument que dignifica i honora la funció cultural de la sacsejada indústria discogràfica. Tres cedés i un exhaustiu llibre ressegueixen amb música i paraules la història dels càtars, en una experiència estètica que, per sort, ha quedat preservada.

La cancel·lació del concert de Martha Argerich i Nelson Freire ha estat, sense pal·liatius, una notícia trista. ¿Deu ser per això que hem gaudit el triple del recital que l'any passat Deutsche Grammophon va gravar a Salzburg, amb un programa quasi idèntic al previst a Barcelona? Potser, però si l'actuació hagués tingut lloc no per això faríem un lleig a aquest disc on dos pianistes de classe extra gaudeixen (i fan gaudir) amb un diàleg lliure, apassionat i profundament musical.

Una altra lloable combinació de talents és la del Cor de la Ràdio de Letònia i el francès Accentus de Laurence Equilbey a Naïve. I és que la música coral a cappella de Richard Strauss necessita moltes veus aguerrides, sense por de perdre's en imponents construccions sonores d'una complexitat inusitada -com l'exaltant Deutsche Motette a 20 veus- i d'una sumptuositat aclaparadora.

Repertori predilecte

Si Strauss és una figura imprescindible per a orquestres i teatres, un contemporani il·lustre com Schreker continua injustament arraconat. Pedro Halffter sent una especial predilecció pel repertori del pas del segle XIX al XX, i l'enregistrament que ha fet per a Warner de peces orquestrals com l'hipnòtic Nachtstück, extret de l'òpera Der ferne Klang (que va dirigir a Sevilla), és un testimoni de gran pertinença de la vàlua del compositor.

Schreker, a més, va ser un gran director de cor que va contribuir a l'estrena dels Gurrelieder de Schönberg, i és aquest l'autor que centra la segona novetat de Halffter amb la Filharmònica de Gran Canària. Ara bé, es tracta del Schönberg orquestrador de músics que admirava, com Bach i el Preludi i fuga BWV552, i Brahms i el Quartet amb piano op. 25, un arranjament pel qual el cronista confessa la seva debilitat, incrementada per aquest recomanable enregistrament.

Potser per efecte de la llei de compensació universal (si realment està en vigor), Itàlia viu una època de gran vitalitat quant a solistes i conjunts alhora que pateix (per voluntat pròpia, tot sigui dit) un governant xaró i culturicida. El camp barroc és especialment fèrtil, amb formacions com l'Orquestra Barroca de Venècia, còmplice regular d'aquest cavaller (de veritat) entre els violinistes que és Giuliano Carmignola. Concerto italiano (Archiv) recull peces ben rares de Dall'Oglio, Stratico, Nardini i Lolli per mostrar l'evolució del concert per a violí vers el Classicisme i Paganini.

Un altre cavaller és Maurizio Pollini, gravant per primer cop Bach, el primer llibre del Clave ben temperat (Deutsche Grammophon), amb el rigor i equilibri que fan d'ell un dels grans. Ara bé, Itàlia és òpera i pocs fan tant per reivindicar aquest patrimoni líric com... els anglesos. Opera Rara continua amb el seu exemplar treball editorial al servei de peces com Parisina de Donizetti, títol compacte i d'impacte que compta amb l'esforçada Carmen Giannattasio i un José Bros donant lliçons d'estil.

Treball ben fet

Els intèrprets dels repertoris més llunyans en el temps han d'emprar molta imaginació per compensar els dèficits d'informació que hi ha. Imaginació i sensibilitat, com la d'Andreas Scholl, que, amb el grup Shield of Harmony, aborda a Songs of myself (Harmonia Mundi) peces del trobador germànic Oswald von Wolkenstein: poesia pura.

Però com que avui és Diumenge de Pasqua, i si el sofert lector no té esma de veure per enèsim cop el peplum bíblic de torn a la televisió, una opció espiritualment més profunda i musicalment més enriquidora és escoltar Golgotha, l'emocionant oratori del suís Frank Martin (sí, Suïssa també té grans compositors). Daniel Reuss és el responsable d'aquest impecable enregistrament d'Harmonia Mundi. Continuar amb el treball ben fet és el millor homenatge que es pot fer a Bernard Coutaz, el fundador de la casa, desaparegut recentment.

Xavier Cester
Avui