Cerca de notícies

Enquesta

El retorn del fènix

23/12/2003 |

 

Amb La Fenice potser era l'ocasió de fer un interior contemporani

Si el fènix és aquell ocell fabulós que passava per ser únic en la seva espècie i renaixia de les seves cendres, no és estrany que finalment el teatre de La Fenice de Venècia torni a volar i hagi superat incendis i dificultats de tota mena. Tots els venecians recorden amb tristesa el 29 de gener del 1996, quan un immens incendi va destruir el teatre històric de La Fenice a última hora de la tarda. Ningú ha oblidat aquella immensa columna de fum produïda per les altíssimes flames que sortien del sostre del teatre mentre un helicòpter intentava inútilment complir la seva funció d'utilitzar la poca aigua que tenia per apagar aquell braser. L'endemà ningú es volia adonar que amb aquell sostre s'havia enfonsat un símbol de referència per a generacions d'apassionats de la música. La Fenice, inaugurada el 1792 i ja destruïda per un incendi el 1836, és història de la música i història de la cultura en general. Ara, la setmana del 14 al 21 de desembre, el teatre ha tornat a obrir, amb emoció, amb solidaritat, en el marc d'una setmana inaugural que ha vist el bo i millor del món de la música, des de les filharmòniques de Londres, de Viena i de Sant Petersburg fins a la mateixa renovada orquestra del teatre de La Fenice, amb el seu cor. Elton John hi va oferir també un concert en solitari, el 19 de desembre. Esdeveniments de tota mena, prestigiosos, que representen una mena de parèntesi abans que La Fenice no torni a tancar per acabar de posar a punt sistemes de seguretat, noves tecnologies acústiques i centralització electrònica dels comandaments. Aquesta setmana, els privilegiats que han pogut acompanyar l'esdeveniment han pensat amb nostàlgia en el que havia estat La Fenice i en el que ben segur que tornarà a ser; però també han recordat que aquell incendi va representar una mena de crema generalitzada de les últimes esperances de la ciutat Sereníssima, sempre envoltada d'aigua, en perill d'enfonsar-se, però vençuda pel foc; decadència, enfonsament i incendi: és a dir, morir. Calia sortir del fang i pujar de nou cap al cel; que l'aigua esdevingués romanticisme i que La Fenice pogués de nou complir la seva missió. Ara, amb il·lusió, la ciutat s'enfronta al futur.
El camí, però, no va ser fàcil, ja que a partir del 6 de febrer del 1996 es va iniciar una cursa per a la reconstrucció que per a tots els barcelonins ens recorda les tasques col·lectives que van seguir a l'incendi del Liceu de Barcelona. Però la història no s'assembla gens a la de la Ciutat Comtal. El primer concurs es va adjudicar, el 30 de maig del 1997, a una empresa amb projecte de l'arquitecta Gae Aulenti, seguit pel de l'arquitecte Aldo Rossi. Un cop començades les obres, es van suspendre el 13 de febrer del 1998, després d'una sentència del Consell d'Estat, i es van tornar a formular amb la declaració com a guanyador del projecte d'Aldo Rossi, que finalment ha anat fins al final malgrat la desaparició de l'arquitecte el 1997. Una reconstrucció d'aquest tipus implica moltes voluntats, i en aquest cas la decisió va ser immediata: tornar a fer el teatre allà on era i exactament tal com era.
L'incendi havia estat total, i s'ha hagut de restaurar i reconstruir gairebé la totalitat del teatre, amb les dificultats que això representa en una ciutat com Venècia, on sembla impossible que al bell mig de carrerons i canals es pugui aixecar un edifici de tal envergadura. Les obres, després de moltes interrupcions, s'han acabat en 630 dies. L'avantcòs del teatre, amb la seva façana principal sobre el Campo San Fantin, l'atri i el foyer, l'escala d'honor, les sales apol·línies i els diversos espais han portat a una reconstrucció meticulosa de la mateixa sala teatral amb la recerca sistemàtica dels models originals, i amb l'ampliació dels primitius 840 llocs que oferia el teatre fins als 1.000 d'avui dia.
Una restauració reconstructiva com aquesta ha demanat també una feina de documentació considerable amb fotografies i tota mena de documents per poder oferir models prou detallats de cada aspecte. Un reconegut escenògraf, el mestre Carosi, ha dirigit la reconstrucció estètica i els daurats que aconpanyen una iconografia d'una altra època. Totes les parts de fusta han estat primer dissenyades, esculpides i tractades amb guix, cola i protecció d'Armènia. Successivament, hi ha estat aplicat un full d'or de 23 quirats dels quals s'han utilitzat 7.000 llibretes de 25 fulles de 9 centímetres quadrats cadascuna. Disseny detallat, construcció de models, calcs i altres intervencions decoratives menors han portat a crear, com també va ser en part fet a Barcelona, equips d'artesans especialitzats capaços de refer l'art com era en altres èpoques. En el cas de Venècia, afegida la dificultat de la manca d'espais adequats per poder fer avançar contemporàniament els diversos oficis, va portar a realitzar tots els trossos de decoració en altres llocs per procedir únicament a muntar-los un cop acabats en el marc del teatre.
El resultat és sorprenent. Un teatre característic, conegut de tothom, que sembla nou. En realitat fa olor de nou, ja que la inauguració s'ha realitzat amb les obres gairebé encara calentes. Per ara no s'ha obert el debat de la conveniència, de l'oportunitat o de l'interès artístico-arquitectònic de refer un monument d'aquesta envergadura tal com era en altres èpoques. El debat a Barcelona va anar lluny i, en el cas de la Ciutat Comtal, es van enfrontar amb intensitat els partidaris de portar el Liceu fora de la ciutat, a zones noves, de manera que es pogués construir un teatre de més gran envergadura i utilitzar les formes arquitectòniques i els dissenys més actuals que corresponguessin a la creació artística de les acaballes del segle XX. A la Rambla es va afegir un cos nou però el Liceu es va reconstruir tal com era. A mi, entrar en un edifici copiat del passat em va xocar; com m'ha xocat també entrar a La Fenice, més enllà de la sorpresa, de l'admiració i de l'elogi que representa un treball d'aquestes característiques. Probablement a Venècia no es tractava de portar el teatre a cap altre lloc, s'havia efectivament de reconstruir allà on és i on ha sigut sempre. Potser era l'ocasió, en canvi, de fer un interior radicalment contemporani, de passar pàgina i d'utilitzar dissenys i qualitats de la construcció d'avui; almenys per allò que si teatres i esglésies s'haguessin reconstruït sempre després dels incendis imitant com eren abans, no hi hagués hagut cap progrés en els estils de l'art, ni el gòtic ni l'estil del Renaixement ni el Barroc no haguessin existit si sempre s'haguessin reconstruït els monuments en romànic. Ara, però, a Venècia aquest debat és fora de lloc perquè domina la il·lusió i l'orgull d'haver estat capaços de refer el que el foc s'havia endut. Així, tornem a tenir un teatre antic amb els seus nivells de llotges tancades que tan poca visibilitat permeten als espectadors.
Acompanya aquests esdeveniments una magnífica exposició al Museu Correr, fins al 29 de febrer, que mostra les escenografies fetes per La Fenice del 1792 al 1902; un teatre que des dels últims anys del segle XVIII va acollir artistes de primeríssim nivell disposats a oferir a la música, als grans músics com Rossini i Verdi, les seves millors produccions artístiques per donar vida a la música i al cant. Una excepcional exposició que sobretot permet veure directament el gran model de fusta del segle XVIII del teatre La Fenice realitzat per l'arquitecte Giannatonio Selva per al concurs del 1790; una maqueta d'una qualitat extraordinària amb les seves decoracions originals d'estuc. El teatre i l'òpera és, "i cal recordar-ho", molt més que música; també és arquitectura, arts decoratives i monumentals: en definitiva, cultura.

Xavier Barral i Altet
Avui