Cerca de notícies

Enquesta

Nino Machaidze: «Sóc feliç d’haver debutat al Liceu»

10/3/2010 |

 

És una de les aparicions més rutilants de l’òpera del segle XXI. Ahir va debutar al Liceu amb ‘La fille du régiment’ i ja la reclamen els més importants teatres lírics del món.

 

Només té 26 anys i en tres temporades ha saltat del seu rol d’estudiant a l’Acadèmia de la Scala a la fama. El seu triomf, el 2007, amb ‘La fille du régiment’ en aquest teatre i a l’Òpera de Roma la va portar a substituir, el 2008, la diva Anna Netrebko a Salzburg, on va cantar amb Rolando Villazón ‘Romeu i Julieta’. Des d’aleshores la seva carrera viu un ritme frenètic. Aquest any debuta al Covent Garden de Londres i el Met de Nova York, però no l’esvera la responsabilitat.

–Ahir a la nit va cantar per primera vegada al Liceu.
–El meu únic sentiment és de felicitat per debutar en un dels teatres més bells i amb més tradició operística del món i que té una excel·lent acústica.

–I a més ho va fer amb Marie de La fille du régiment, un personatge clau en la seva carrera.
–Sí. Amb Marie em vaig presentar a la Scala fa tres anys. Em porta molt bons records i a més és un paper que em permet mostrar la meva faceta de cantant i actriu. És una obra còmica, però molt lírica i molt completa. ¡I a més és una de les poques òperes amb final feliç!

–La seva carrera va pel bel canto.
–És un repertori que s’adapta a la meva vocalitat. Tinc temps per plantejar-me altres reptes. Ara mateix l’alterno amb el francès, com és el cas de Romeu i Julieta de Gounod, òpera amb la qual debutaré al Covent Garden de Londres, i fins i tot he cantat Rigoletto de Verdi, amb el qual actuaré per primera vegada al Met de Nova York.

–A la seva edat, ¿no l’han advertit que pot cremar-se tan accelerada?
–No, l’important és la qualitat del que cantes i no la quantitat. Jo estaré sempre atenta a l’evolució de la meva veu abans d’intentar un altre tipus de registre. Mentrestant, compleixo al peu de la lletra els meus descansos, segueixo estudiant una hora al dia i intento mantenir-me en forma amb la gimnàstica.

–Ha cantat amb Villazón, Flórez i Bros. ¿Què n’ha après?
–¡Només coses bones! Una òpera no són només dues notes altes, sinó tres hores de música i és molt important que hi hagi feeling amb els col·legues, és una feina conjunta. Amb aquests grans artistes sents que el que tu dónes t’ho tornen amb escreix.

–¿La molesta que la comparin amb la russa Anna Netrebko?
–¡Nooo! Jo només dic que no sóc la nova Netrebko. Ella és una de les grans artistes del nostre temps, a la qual admiro i a la qual vaig substituir quan estava embarassada. Jo només sóc una intèrpret de 26 anys que en l’únic que pensa és a millorar.

–També li diuen l’Angelina Jolie de l’òpera...
–Això només m’ho puc prendre com un compliment (riures), perquè ella és una dona molt bella.

–¿Amb un bon físic es triomfa?
–El que compta és la veu i tenir agilitat per moure’t a l’escenari. La bellesa ajuda, però no és el més important.

–El bel canto es viu amb freqüència al sobreàtic vocal. ¿Ha sentit alguna vegada la por de no arribar a una nota aguda?
–Mai, perquè no hi penso. Prou feina tinc concentrant-me en la tècnica per desenvolupar les agilitats vocals que el gènere exigeix i parant atenció al text de les àries per teatralitzar-lo.

–¿Com es veu d’aquí 10 anys?
–¡Amb 36! (riure.) Espero que llavors sigui ja una artista completa i estimada pel públic.

–Alguns ja diuen que és la nova diva. ¿Ho serà llavors?
–Ni ara ni en el futur. No em veig en aquest paper. És fatigós. Adoro la naturalitat tant com detesto l’arrogància i la mala educació.

–¿Quina música escolta a casa?
–Tot menys òpera. Jazz, rock, cançó italiana. És una forma de desconnectar, encara que a vegades sento gravacions antigues, sobretot de Joan Sutherland, que és un dels meus referents. També he escoltat coses de Montserrat Caballé, però la seva vocalitat és diferent de la meva.

–Les artistes com vostè, ¿atrauen un nou públic?
–L’òpera té un públic i cantants cada vegada més joves. És una renovació molt important per mantenir-la viva.

–En escena destil·la romanticisme i passió, ¿també a la vida real?
–Formar una família i tenir dos fills està entre els meus somnis.

–¿Què pensa de la situació del seu país i els seus conflictes veïnals?
–Em preocupa. A Geòrgia sempre hem estat en línia de combat i així la vida no és fàcil. Ara tot està més tranquil i han tornat fins i tot els turistes. Geòrgia és bellíssima. Té mar, paisatges preciosos i ciutats d’arquitectura atractiva.

–¿La música pot unir els pobles enfrontats?
–¡I tant! Moltes experiències ho demostren, com el projecte de Barenboim i Said. Quan el so musical arriba a dos grups en conflicte, tots coincideixen en el mateix sentiment. És meravellós.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya