Cerca de notícies

Enquesta

Un aclamat Flórez va haver de repetir ahir l’ària dels nou do de pit i Ciolfi va arrasar com a Marie

8/3/2010 |

 

Poques vegades s’ha viscut al Liceu una vetllada com la d’ahir. Apoteosi amb La fille du régiment, obra mestra de Donizetti. La magnífica versió escènica de Laurent Pelly, adaptant l’acció als anys de la primera guerra mundial, i un repartiment encapçalat per Juan Diego Flórez i Patrizia Ciolfi, molt ben recolzat per l’orquestra i el cor, va fer les delícies del públic, que va ovacionar tot l’elenc, però de forma aclaparadora els dos protagonistes i un feliç Ángel Pavlovsky en el seu debut al coliseu amb aquesta peça lírica.

En aquesta adaptació funciona tot des del principi fins al final. Pelly ha fet un gran treball jugant a fons amb els contrastos, però evitant els excessos. La seva mesurada però àgil direcció aconsegueix que cadascun dels intèrprets ofereixi el millor de si tant en la vis còmica com en la dramàtica. Sap també forçar la caricatura per accentuar l’antagonisme entre el món autèntic dels soldats i pagesos amb el ridícul d’uns desfasats aristòcrates.

 

RITME DE MUSICAL / La història de Marie (Ciolfi), adoptada des de petita per un regiment francès, i del seu enamorat Tonio (Flórez) transcorre en un marc escènic realista, però amb elements com el vestuari –és divertida la indumentària de Juan Diego com a tirolès amb pantalons curts o com a soldat– que situa l’acció en el terreny de la farsa. Els moviments corals dissenyats per Chantal Thomas resulten molt apropiats per donar a la composició operística un ritme de musical.

Les senzilles i espontànies melodies de Donizetti casen sense problemes amb les reescrites parts parlades de l’obra. A Pavlovsky li han donat llicència per deixar anar frases en castellà i li han deixat una certa llibertat gestual. Tot plegat l’ajuda a treure més bon partit de la seva afectada duquessa de Crakentorp, inspirada en la d’Alba. El mateix passa amb Victoria Livengood, marquesa de Berkenfield, quan es llança a cantar un satíric Rosó. Ella i el sergent Sulpice (un gran Pietro Spagnoli) són personatges clau d’un muntatge ubicat en tres escenografies diferents –una barricada, el campament militar i el palau de la marquesa– i un fons amb grans mapes doblegats.

APLAUDIMENTS I BRAVOS / Impactant l’aclaparador triomf de Flórez. El tenor va tornar a exhibir la prodigiosa tècnica vocal belcantista i l’exquisit fraseig, que li permeten arribar als aguts sense la més mínima dificultat. La seva interpretació d’¡Ah, mes amis...!, l’ària dels nou do de pit, va ser un dels grans moments de la nit. Després de més de cinc minuts d’aplaudiments i bravos, aturats per un gest de la seva mà, va tornar a repetir la difícil peça, i es va guanyar una altra llarga ovació. Impressionant, com ho van ser la seva també aclamada romança Pour me reprocher de Marie i els seus duos, trios i els conjuntats amb el cor.

Ciofi va impartir un curs d’interpretació. Ella és l’eix del muntatge i encarna el personatge amb més desgast per la varietat de registres dramàtics i còmics. Amb la seva preciosíssima veu es va anar entonant a mesura que avançava la funció, fins a arrodonir una actuació plena de força i sensibilitat, com la d’aquella aplaudidíssima ària Par le rang et par l’opulence. La seva vivaç Marie es va ficar el personal a la butxaca. Un prodigi d’equilibri com ho va ser tota la funció.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya