Cerca de notícies

Enquesta

Santos ressegueix el rastre de la pantera

16/2/2010 |

 

El músic i director presenta per primer cop a Barcelona en gran format el seu espectacle estel·lar

Barcelona Peralada A Barcelona, fins ara, mai no s'havia vist amb tota la seva magnitud La pantera imperial. Quan es va presentar al Lliure, el 1997, la producció es va haver de versionar per a la sala històrica de Gràcia. Des de demà dimecres i només fins diumenge, es proposen cinc úniques sessions a la Sala Fabià Puigserver, ara sí amb tota l'amplitud que l'espectacle de gran format requereix. Carles Santos està satisfet de com ha resistit la peça –i també els actors– aquests tretze anys de parèntesi. I és que l'obra que parteix de les partitures de Bach es considera un dels primers treballs de gran abast internacional, tot combinant música amb imatges potents.

 

Carles Santos, als 69 anys, continua definint-se com un músic que puja a escena. No es canvia el seu ADN musical pel de dramaturg teatral. Per a la recuperació de La pantera imperial s'ha mantingut rigorosament fidel a l'original. Considera que té més risc posar a prova una peça estrenada fa més d'una dècada que oferir un treball nou, «perquè només pel fet de ser nou ja t'allibera de moltes responsabilitats».

La intenció del muntatge del 1997 continua sent vàlida ara: visualitzar la música de Bach. El músic va partir de les partitures de La passió segons Sant Mateu, La fuga en la menor o L'ària de la cantata núm. 37 i les va adaptar per a veu i diferents instruments. Envoltant l'escena, uns imponents bustos de Bach, uns elements que recorden els típics bustos de les botigues de records. Són uns elements, però, movibles. Tot i que el seu balanceig pugui recordar el moviment dels martells del piano, Santos apunta que l'escenografia és tan reiterativa com la música repetitiva de Bach; «volíem fer un treball sobre la mística de Bach». Per això, jugant només amb sis compassos se sustenta la dramatúrgia dinàmica i, paradoxalment, respecte a la musicalitat, innovadora: és en l'aparició dels cantants, en la del mateix cor (que circula de cap a cap d'escena) o dels pianos que roden sobre tarimes que es captiva la mirada i es distancia dels clàssics concerts «de faristol», com defineix el mateix Santos. L'estrena del muntatge va ser al Teatre Mousonturm de Frankfurt. A l'estiu, es va incorporar el cor de Lieder Càmera al Festival Castell de Peralada.

La direcció artística del Teatre Lliure va proposar a Carles Santos que, per a la temporada 2009/2010, recuperés un dels seus muntatges insígnia: La pantera imperial. El ressò d'aquest treball, probablement, va fer que la direcció artística plantegés a Santos ser músic resident del Lliure, un títol que avui continua regentant, com és el cas de Cesc Gelabert. No és casualitat que la reposició de Santos coincideixi pràcticament amb la del ballarí i coreògraf In (goldenen) Schnitt –La secció (daurada) I–, de Gerhard Bohner.

Iconografia «preeròtica»
Carles Santos no ha deixat d'innovar a escena. Habitualment, cada muntatge seu parteix de la música per oferir un univers d'imatges, de recursos sonors que són el segell inconfusible de l'artista. El muntatge La pantera imperial no té encara les referències més o menys explícites sexuals (a La meua filla sóc jo el fal·lus era un element en evolució). També a El fervor de la perseverança, Santos va introduir un audiovisual amb uns dibuixos que reproduïen un univers eròtic prou explícit. Santos admet que cap d'aquests elements apareix en la peça del 1997. Però «s'hi intueixen». El recurs dels bustos, per exemple, es reproduirà a El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora: un rostre de Rossini esdevé orinal: Serà la baula escatològica perduda?

El Punt
JORDI BORDES