Cerca de notícies

Enquesta

Recuperar el silenci

18/1/2010 |

 

 

Som plenament conscients de viure en un entorn contaminat pel soroll. Aquest ha imposat la seva llei: en les grans ciutats de vegades no afluixa ni de nit. En el trànsit, en els supermercats, en les discoteques, en les converses –cada vegada es parla més alt-… Estem embolcallats per una pressió decibèlica que augmentarà l’índex de sordesa en la població jove de manera preocupant en els propers anys. També estem fermament decidits a figurar entre els països més desenvolupats del planeta i recorrem totes les cimeres internacionals possibles i signem tots els acords monetaris possibles. Volem estar en l’elit del globus: fabriquem cotxes potents i moderns per gaudir-los amb totes les restriccions de la Direcció General de Tràfic; fabriquem els productes més sofisticats per escoltar música en qualsevol part i fem lleis per evitar la contaminació acústica. Però aquestes, de moment, no cobreixen gaires aspectes. D’aquí el particular del cas quan l’envaïment prové dels nous aparells de reproducció musical. I és que en els transports metropolitans, en el carrer i en els patis de veïnat es pot parlar del naixement d’una nova dictadura: la de la música enllaunada.

El culte a les noves tecnologies obliga a molts a estar permanentment al dia i a fer ostentació d’elles. El resultat és tan efímer com alguns dels valors d’aquesta societat: el més nou és caduc i el generat és una ansietat que esdevé en destorb. Mòbils que funcionen com una ràdio en trajectes de metro, patis de veïns a ritme de música màquina o amb l’últim hit comercial de l’artista de torn,… Són alguns exemples irritants. Tanmateix, sociològicament cal entendre-ho: és una altra fórmula d’autoafirmació, socialització, de marcar el territori més primitivament que els felins orinant. Antropològicament potser sigui una actitud lògica però èticament és inacceptable. No obstant, el pitjor és l’orgull i complaença amb què els subjectes exhibeixen la seva actitud. Creuen estar en el seu dret d’ostentació sonora.

Per descomptat l’art i la música només poden dir: no som això. L’afany de consum s’ha barrejat amb aquesta grollera declaració pretesament legitimadora dels nous valors que són les cultures urbanes. Grups de nous vinguts, perduts que segueixen les seves modes, freakys en el sentit més degradant del terme i un munt d’anònims es comporten així, com a eterns adolescents. Amb la seva rebel•lia i curtes mires alhora que exigeixen el seu dret a la privacitat i a la individualitat, les esclafen amb altres conductes estressants.

No han conegut el valor del silenci. Aquest silenci que és el poder de qui sap apartar-se del remolí i aconseguir la seva pròpia intimitat, valorar-la i gaudir-la. El silenci necessari per recobrar l’equilibri perdut, per pal•liar els efectes de tots aquests bojos legals que no es preocupen pel col•lapsi mental i l’esterilitat intel•lectual. A la resta, almenys, que ens deixin recuperar el silenci.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics