Cerca de notícies

Enquesta

Roger Alier. : «L'òpera és com la boxa, provoca grans passions»

17/12/2003 |

 

Què és diu en veu baixa sobre el món de l'òpera a Sotto voce?
- «Explico aquelles curiositats i anècdotes que no formen part pròpiament de l'espectacle i que no diries obertament. He procurat parlar de compositors, directors d'orquestra, cantants, escenògrafs i també d'espectadors. En tot cas, he provat d'explicar fets graciosos i grotescos que van passar, però que no formen part de la història amb majúscules. Per exemple, parlo de quan la Montserrat Caballé es va negar a ser afusellada a Tosca. La història va passar a Viena. Després d'una vaga de figurants van contractar soldats de l'exèrcit austríac que no coneixien gaire l'argument de l'obra. En lloc d'afusellar Cavaradossi, que havia sortit momentàniament de l'escenari per un atac de tos, van apuntar la Montserrat Caballé que va cridar: 'A mi no m'afusella ningú!'»

- Com han rebut els cantants lírics el vostre llibre?
- «De moment no n'he tingut cap queixa, tot i que una mala opinió els pot fer molt de mal. He anat en compte de no ferir sensibilitats. Estic segur que a d'altres els ha fet gràcia.»

- Encara és vigent la imatge de la diva com una persona superba?
- «D'alguna manera sí. Si Pavarotti llegeix l'anècdota sobre ell a Berlín, em trencaria la cara. Explico que es va despistar mentre estava cantant Tosca i va entrar fora de temps.»

- El públic li demana aquest tipus d'informacions morboses?
- «La gent vol saber xafarderies com les que es llegeixen en les revistes del cor: els lligams amorosos entre cantants, com tenen decorada la casa, etcètera. Jo he intentat orientar-me més cap als temes musicals i relacionats amb la història de la música, encara que sigui d'una manera secundària. Aquesta visió més humana també permet apropar aquest art a la gent.»

- Donar aquesta visió irrisòria de l'òpera no la desmitifica?
- «Ja li convé! Molts espectadors veneren els cantants només per la seva llegenda. També és cert que sovint el públic del Liceu ho ignora tot sobre el cant líric i només hi va pel prestigi. Un cop, a la sortida d'una representació, una senyora molt ben vestida li va dir a una altra: 'Ara m'assabento que Manon és ella!' Aquest tipus d'espectadors només els interessa l'aspecte de glamour de l'òpera.»

- Creu que el Liceu encara és el cau de la burgesia?
- «Penso que aquesta és la visió que en donen els mitjans de comunicació. Personalment crec que el Liceu no és un luxe. Com totes les coses, només cal conèixer el panorama per trobar els millors preus de les entrades.»

- El públic d'òpera sovint xiula els cantants, mentre que el de teatre és més tranquil. Per què?
- «L'òpera és com la boxa, provoca grans passions. Encara que no ho sembli, afecta els sentits més primaris de l'ésser humà. El públic que va a veure una obra de teatre té una actitud més racional. L'òpera, en canvi, provoca emocions i reaccions desenfrenades, tant d'odi com de devoció absoluta. Aquest element ha fet que hagi aguantat tants anys. Acaba de fer-ne 400 i sembla que no s'hagi de morir.»

- Sempre es representen, però, versions d'autors clàssics...
- «També es programen obres contemporànies, encara que menys. Els compositors actuals tenen molts problemes per estrenar i han d'escriure obres de format molt reduït. Pocs empresaris inverteixen en òpera. Els pressupostos són molt elevats i si l'obra va malament les pèrdues poden ser molt importants.»

- Què en pensa del fet que darrerament s'han representat algunes obres de compositors catalans?
- «Ja era hora! Durant la temporada 2001/2002 el Liceu va programar en versió concert La Fattucchiera de Vicenç Cuyàs. Aquesta obra va ser estranada el 1838 i les cròniques en deien meravelles. Han calgut 150 anys perquè la tornin a programar a Barcelona. Però amb les obres de compositors catalans passa el mateix que amb les obres dels autors contemporanis: els empresaris no s'arrisquen perquè tenen por que no funcionin, lla vors les fan de qualsevol manera. És una llàstima perquè no es fomenta que el públic conegui aquestes obres autòctones.»

Valèria Gaillard
El Punt