Cerca de notícies

Enquesta

Una de l'Oest

13/12/2009 |

 

Una gran protagonista i un muntatge intel·ligent demostren a Amsterdam que, tot i els problemes, 'La fanciulla del West' és una òpera magistral.

El títol, a vegades, pot ser un problema. En circumstàncies òptimes és el reflex concentrat del contingut d'una obra, però per aquest mateix motiu pot deixar encara més en evidència les seves possibles mancances. Prenguem, per exemple, La fanciulla del West. El nom ens fa venir al cap associacions amb el món de l'Oest nord-americà tal com ens l'han pintat les pel·lícules de Hollywood: cowboys, indis, buscadors d'or, saloons, pistoles i llaços, grans planúries i un llarg etcètera.

Vivim, tanmateix, sota els efectes de la postmodernitat, en què tota narració pren un alt nivell d'autoreferencialitat, és a dir, que el relat és conscient de la seva natura de relat i per això juga a ensenyar els seus mecanismes i artificis. Dit d'una altra manera, el relat net, pur i simple -si és que això ha existit mai, però ens allunyaríem massa del tema- és una rara avis, per això quan apareix, en cinema, literatura o televisió, pot tenir efectes sorprenents.

La fanciulla del West té un altre problema: no és una pel·lícula de l'Oest, sinó una òpera de Puccini, és a dir, pertany a un gènere amb convencions ben allunyades. En una època, a més, en què el western, en la seva accepció clàssica, ja no té lloc a les pantalles de consum massiu, reemplaçat per escadussers intents de western crepuscular, té sentit posar en escena l'obra de Puccini de forma neta, pura i simple? Encara que enyoréssim l'edat de la innocència dels relats, no seria aquesta la millor manera de condemnar l'obra a la irrisió general?

Un final de pel·lícula

No sabem què deu pensar Nikolaus Lehnhoff de tot plegat, però la nova producció que ha signat per a l'Òpera d'Holanda ha estat un exercici brillantíssim de com, avui en dia, és impossible representar La fanciulla del West tal com raja, trobant, al mateix temps, una alternativa tan intel·ligent com estimulant.

L'ambientació, per descomptat, és contemporània, en una Amèrica sempiternament àvida de dòlars, com subratllen un cop i un altre les projeccions. Hi ha elements que grinyolen -al primer acte, una dona explicant la Bíblia al bell mig d'un club leather-, d'altres que ofereixen la típica mirada de superioritat europea sobre la cultura ianqui -al segon acte, la caravana hortera de Minnie, amb la seva bandera de barres i estrelles a fora i una Verge il·luminada de plàstic a dins-, i d'altres que plàsticament són impactants, gràcies al formidable treball escenogràfic de Raimund Bauer -al tercer acte, el cementiri de cotxes on és conduït el bandoler Dick Johnson.

Lehnhoff sap que La fanciulla del West té un altre problema per a la nostra cínica època: un final feliç, raríssim en Puccini, gràcies al qual aquesta noia improbable salva in extremis de la forca el bandoler de bon cor. Un final de pel·lícula, i això és el que presenta Lehnhoff en un magistral cop d'efecte: els cotxes s'aparten per mostrar una gran escala il·luminada presidida pel lleó de la Metro per on baixa una glamurosa Minnie, rossa platí a la Jean Harlow i per on marxa amb el seu estimat vestit d'esmòquing. Les paraules finals del cor, "mai più ritornerai", prenen en aquest context encara més significat: aquest món ideal tampoc no tornarà mai a una societat cobdiciosa.

Eva-Maria Westbroek pot esdevenir el motor principal per a la recuperació de La fanciulla del West: fins i tot ha convençut un puccinòfob com Mortier! La soprano holandesa té tots els atots per ser una Minnie de referència: veu plena de centre pulpós, greu sòlid i agut penetrant (només un xic dur en ocasions) al servei d'una cantant generosa que va a totes, i això, en un personatge que viu al salvatge Oest, és cabdal. Algunes ascensions al terç superior de Zoran Todorovich eren diguem que poc ortodoxes, però les notes hi eren, així com el caràcter desafiant i alhora melangiós de Dick, mentre que el timbre un punt ressec de Lucio Gallo no va fer cap mal a un Jack Rance, el xèrif de torn i tercer en discòrdia (els paral·lelismes amb Tosca són nombrosos) d'innegable autoritat.

En definitiva, si paga la pena representar l'obra és perquè la partitura és una joia, una de les trames músico-dramàtiques més ben travades per Puccini, un flux de temes memorables (com el que Lloyd Webber va plagiar sense manies a The Phantom of the Opera) transformats amb gran sofisticació per una orquestració d'una riquesa desbordant i que Carlo Rizzi va defensar amb les dosis apropiades d'opulència al capdavant de l'excel·lent Filharmònica dels Països Baixos. A diferència de Minnie en la tensa partida de pòquer del segon acte, el Muziektheater d'Amsterdam no va necessitar fer trampes per aconseguir tots els asos necessaris perquè La fanciulla del West brillés com el que és: no una òpera de l'Oest, sinó una òpera excepcional.

Xavier Cester
Avui