Cerca de notícies

Enquesta

Bellesa que no mor

6/12/2009 |

 

Bartoli enlluerna en àries per a castrats, Kaufmann impressiona en el repertori alemany, Alsop reivindica Bernstein, Florio recupera Leo, Järvi convenç en Beethoven i Gardiner emociona en Brahms.

 

Comencem reconeixent un error. Sí, les diòptries ens van trair, i des de L'Auditori ens indiquen que no és Pablo González qui, com comentàvem diumenge passat, apareix a la pàgina 22 del programa de l'OBC. Mentre el cronista espera clemència, anem per feina amb una profecia de fàcil compliment: dijous vinent Cecilia Bartoli farà embogir el Palau de la Música. La mezzosoprano presenta el seu darrer i esplendorós disc, Sacrificium (Decca). Bartoli explora el repertori escrit per als castrats per autors com Porpora, Hasse o Caldara, amb moltes primícies que il·lustren el doble perfil dels mítics evirats: proeses vocals que fan perdre l'alè i efusions expressives que posen la pell de gallina. Per descomptat, Bartoli pot amb tot.

Quan il coltellino va ser prohibit com a eina creadora de cantants, els tenors van heretar el paper d'herois i amants que, en una etapa transicional, van assumir les mezzos. Pocs tenors generen ara tanta admiració com Jonas Kaufmann. El recital d'àries de Mozart, Schubert, Beethoven i Wagner que edita Decca la incrementa, perquè aquí tenim un cantant baronívol i sensible alhora (l'ideal d'home del segle XXI?), amb un color fosc capaç d'increïbles gradacions, i un artista d'un exquisit refinament. I no, no és un simple producte discogràfic: en directe el Florestan o el Lohengrin de Kaufmann també impressionen (de fet, encara més!).

Una de les obres més controvertides del segle XX és Mass de Bernstein: esclat genial d'un creador polièdric o aiguabarreig indigest? Marin Alsop creu en la primera afirmació, per això la gravació que ha fet per a Naxos és la millor defensa d'un compositor que no va tenir por d'abraçar totes les contradiccions, resoltes, com al final de la peça, pel simple poder de la música. Alsop té raó: Mass és una gran obra. El mateix no diríem de Thaïs de Massenet, tot i moments atractius. ArtHaus ha filmat a Torí un muntatge marcat per l'estètica densa i cerimoniosa de Stefano Poda, desconcertant primer, hipnòtica al final. Barbara Frittoli és la cortesana que fa parar boig l'Athanaël de Lado Ataneli, sota la direcció d'un Gianandrea Noseda a qui veiem massa poc per les nostres latituds.

Amb el seu ús sorprenent del cromatisme, els madrigals de Michelangelo Rossi plantegen unes passions més refinades, sobretot en les veus de l'exemplar Huelgas Ensemble de Paul van Nevel (La poesia cromatica, Deutsche Harmonia Mundi). Per la seva banda, la Cappella della Pietà de' Turchini continua recuperant el patrimoni napolità amb L'Alidoro de Leonardo Leo, filmada per Dynamic a Reggio Emilia. L'obra combina amb agilitat el vessant buffo i el seriós en una partitura de gran encant melòdic, com subratlla la direcció d'Antonio Florio.

Harmonia Mundi continua celebrant els anys Händel i Haydn amb dues esplèndides novetats. René Jacobs signa un brillant registre de Die Schöpfung, ple dels tocs coloristes i els girs sorprenents habituals en els seus millors treballs, mentre que Marcus Creed ofereix dues pàgines irresistibles del caro sassone: el vigorós Dixit Dominus i l'Oda per a l'aniversari de la Reina Anna, que arrenca amb un dels moments més bells mai compostos, Eternal source of light divine. Andreas Scholl no decep.

La integral de les simfonies de Beethoven que realitzen per a RCA Paavo Järvi i la Deutsche Kammerphilarmonie de Bremen arriba a la Segona i la Pastoral seguint amb èxit la renovació de criteris interpretatius dels últims anys: efectius reduïts, supressió del vibrato, textures transparents i temps àgils. Més remarcables són les simfonies de Brahms amb John Eliot Gardiner (Soli Deo Gloria), ara amb una Tercera prodigiosa pels colors, la tensió interna i la inevitabilitat del desenvolupament. I si l'Orchestre Révolutionnaire et Romantique és per tirar coets, el Cor Monteverdi és per anar en processó, com a Nänie. "Fins i tot la bellesa ha de morir", comença el text de Schiller. Quan sona així, la bellesa no mor.

Xavier Cester
Avui