Cerca de notícies

Enquesta

Per encàrrec

29/11/2009 |

 

La comanda de noves obres és una de les vies plausibles per a la necessària ampliació del repertori. L'OBC la segueix i el Liceu presenta un protocol.

El debat no és en absolut nou, tot i que convé recordar-lo de tant en tant: quina és la millor manera perquè la creació musical del nostre temps s'incorpori amb normalitat a les programacions de casa nostra? Ho sentim, no s'hi val a dir que Schönberg o Webern són música contemporània, i, encara que toqui, tampoc entrarem (necessitaríem almenys els quaderns de tot un any) a analitzar els motius de la desafecció de gran part del públic envers els compositors recents i/o actuals. Ens volem centrar més en una estratègia, estesa arreu del món, que s'ha revelat com una de les vies més transitades per a la creació de noves partitures: les polítiques d'encàrrecs. O de no encàrrecs.

La benvolguda Rosa Massagué, en la presentació de (Des)acords. Música i músiques als Països Catalans (1975-2009), llibre col·lectiu editat per El Cep i la Nansa i que el cronista recomana vivament encara que hagi signat un dels capítols, denunciava que, a diferència dels països civilitzats, a Catalunya ningú mai pensava a encarregar noves obres quan hi havia grans esdeveniments, i citava com a exemples el centenari del Palau de la Música o el Fòrum.

Ja fa uns anys que l'OBC encarrega cada temporada un parell d'obres, ara amb la col·laboració de l'Obra Social de Caixa Catalunya, motor persistent dels creadors del nostre país que esperem que no es quedi sense benzina amb la imminent fusió amb les caixes de Tarragona i Manresa. Tot i que per a molts espectadors aquestes estrenes deuen ser com un peatge més o menys molest que s'ha de pagar abans d'arribar a la música de veritat, no deixen de ser iniciatives imprescindibles que honoren el caràcter d'institució pública de qui les promou i que obren als nostres creadors una finestra, encara que sigui petita, per poder comunicar-se directament amb un públic que no és l'habitual dels cercles especialitzats.

Ara bé, no es tracta d'encarregar, estrenar i prou; fóra bo que les partitures més reeixides tinguessin una segona o tercera oportunitat, aplicable també a les peces que no hagin nascut específicament d'un encàrrec de l'orquestra i que també mereixin un lloc a la programació.

Procediment liceista

Tot i que està datat al juny, a finals d'octubre es va fer públic el Protocol per a la presentació d'obres operístiques originals per part dels compositors davant la Fundació del Gran Teatre del Liceu, una guia sintètica de què han de fer els autors que desitgen que el coliseu els faci cas. Està bé clarificar el procediment, tot i un cert tuf funcionarial, amb l'ínclit Consell d'Assessorament Artístic com a tribunal de primera instància, però el text genera algun dubte.

El primer: ¿el Liceu renuncia als encàrrecs més enllà del que, si no anem errats, ha fet a Benet Casablancas, i ho confia tot a aquest procediment en el qual, en el fons, la direcció del teatre no es compromet a fer cas de les recomanacions del Consell? A més, demanar com a mínim mitja hora de partitura d'un projecte operístic que per principi sol demanar molta feina, no és excessiu quan no hi ha cap garantia que l'obra vegi la llum? El protocol tampoc no és gaire explícit sobre què passarà quan es digui amén a un projecte.

La cosa no seria tan problemàtica si el nostre ecosistema operístic permetés el risc i l'experimentació abans de fer el salt a un gran escenari, però aquí es tracta del Liceu o res. La mort per causes no naturals del Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions va eliminar una iniciativa que, amb encerts i errors, era necessària perquè els compositors (i llibretistes) poguessin desplegar les seves ales.

Un viver operístic és imprescindible si es vol que el gènere tingui futur a casa nostra, però vist que el Liceu, a diferència d'altres grans teatres, no es preocupa gaire pel planter vocal, i ara tampoc per l'orquestral (si fem cas de les notícies publicades sobre la futura dissolució de l'Acadèmia), el panorama no és gens engrescador. Esclar que tampoc és obligatori que un viver de creació operística hagi de dependre del Liceu.

Les reflexions prèvies tenen la llavor en l'estrena, preludiada per la sorollosa protesta dels treballadors del bar de L'Auditori, de Klangfarben, de Carles Guinovart, un dels encàrrecs de l'OBC més atractius dels que hem escoltat fins ara. La ductilitat del tractament de la matèria sonora en aquests quadres de cap exposició aconsegueix moments subjugants en la secció titulada Deploració o en la cita del Llibre vermell de Montserrat. Merescudament per a Guinovart, el públic es va mostrar més efusiu en la seva aprovació que en altres ocasions.

Per la seva banda, un Eiji Oue molt més controlat en el gest va signar una lectura densa i intensa de la Novena de Bruckner, amb una orquestra per moments transfigurada (amb quina unció van cantar els violoncels!). Ironies de la vida, en la temporada del comiat del director japonès aquesta sessió, titulada L'adéu d'un gran simfonista, està il·lustrada en el programa general de l'OBC per una foto, si les diòptries no ens traeixen, del seu successor, Pablo González, en gest de cridar un taxi. Deu anar a L'Auditori.

Xavier Cester
Avui