Cerca de notícies

Enquesta

Música en temps de crisis

25/11/2009 |

 

Des de fa algunes dècades, afortunadament, la cultura oficial ha envaït el terreny que anteriorment regentava la iniciativa privada i ha embolicat la vida cultural d’aquest país, en la seva pròpia xarxa d’interessos i interrelacions, en la seva trama de subvencions i ajudes, així com en la seva xarxa de privilegis.

Això té la seva faceta positiva en tant que es tracta de l’administració de diners públics que, sovint, es tradueix en bona gestió i diverses activitats en el sector –tot i que no totes les que haurien de ser, però això queda per a un altre comentari-. Ho demostren la proliferació de temporades d'òpera, les digníssimes propostes de sarsuela d’àmbit estatal –aquelles que no arriben a Catalunya- i l’activitat de nombrosos auditoris al llarg de la Península Ibèrica. Sense oblidar, és clar, l’eixelebrament econòmic del Palau dels Arts de València. Tot això seria inconcebible únicament des de la iniciativa privada, la pretèrita i segurament l’actual.

Però igualment aquest procés té la seva faceta negativa. La més evident és la dependència dels fons de l’administració pública, que en temps de falta de liquiditat econòmica s’acusa de manera endèmica. Hi ha qui també suma a això la substitució del caràcter vocacional d’anys anteriors. Altres s’inflen a tòpics i acusen el sistema de posar al capdavant de certes institucions o càrrecs públics a persones poques adequades, seleccionades a dit o per amiguisme, la cultura musical dels quals frega els mínims. Aquest és un fet inherent a la relació social humana i queixar-se només magnifica un aspecte que és cert, però no és el més gran mal del sector. Finalment hi ha qui qüestiona la proliferació i la diversitat de propostes tement la necessària restricció dels canals per la simple lògica de subsistència. En l’argument hi ha raó però la música també és un ofici que serveix per guanyar-se el pa.

Dels tres arguments a què responc és al primer. Convé recordar que en temps de crisi és quan més s’aguditzen els esforços dels qui vertaderament estimen la música i el seu món. Aquest voluntariat, que alguns consideren perdut, floreix en petits gestos com tocar per menys diners, en l’activitat que realitzem els comentaristes i estudiosos habitualment a canvi de res o d’irrisòries quantitats, o en els gestos de companys que ens faciliten suport. Això succeeix a vegades quan els números estan en revistes, discogràfiques, cicles de concerts, orquestres de províncies i joves, etc. Unes iniciatives que ni els grans pressupostos, sovint, emparen degudament.

Per això, la música en temps de crisi és quan més requereix la iniciativa privada, de l’econòmica i de la personal, de la creativa i de l’altruista. I aquesta mateixa música ens recorda quant deficitària és la cultura i delicada és la situació dels qui n’ intentem viure. I més a Catalunya. La solució? Per descomptat, no la tinc. Quant menys intent no perdre de vista l’esforç, de vegades callat i dolorós, de qui amb dificultats mantenen actiu el nostre entorn musical. Ja és molt suportar-ho de la millor manera amb un futur incert i unes temporades laborals tan irregulars.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics