Cerca de notícies

Enquesta

Temptacions irresistibles

22/11/2009 |

 

És inevitable: l'afer Millet ens acompanya allà on anem, fins i tot a Bilbao per assistir a una representació de Faust, dins la temporada de l'ABAO. No farem una simplista relació d'idees per parlar del dimoni més malèfic en la història recent de la cultura catalana. Però encara que sigui una simplificació de l'original de Goethe a gust de la burgesia parisenca de mitjans del segle XIX, el llibret de Jules Barbier i Michel Carré i la partitura de Charles Gounod ens van tocar en més d'una ocasió un nervi ben sensible l'endemà de la presentació de les auditories que certificaven la magnitud esgarrifosa -diguem-ho en pessetes, que fa més mal: quasi 5.200 milions- del saqueig del Palau de la Música Catalana.

Una de les escenes més terribles de Faust és aquella en què la torbada Marguerite entra a l'església per trobar consol en la pregària i escolta les feridores paraules de Méphistopélès: "Souviens-toi du passé, quand sous l'aile des anges, abritant ton bonheur, tu venais dans son temple, en chantant ses louanges, adorer le Seigneur!".

Quants de patrons i polítics, de donants de diners privats i de públics, van entrar al temple de Domènech i Montaner sota les ales de les muses per adorar el seu senyor indiscutit! L'article d'Antoni Serra Ramoneda a El Periódico va ser una necessària catarsi i penitència (no realitzada encara pels gestors públics) davant l'evidència palmària: la deixadesa en les funcions i la negligència en les responsabilitats van fer que els sistemes de control, que existien, no funcionessin.

Tampoc es tracta de desitjar "éternel remords" ni "angoisse éternelle dans l'éternelle nuit" a ningú altre que no siguin els responsables directes del robatori, però, com comentàvem fa unes setmanes, la neteja del Palau, a tots els nivells, és imperiosa, i un primer pas és la reforma engegada ja del seu funcionament. Això sí, amb els ulls ben oberts per evitar buits de poder que siguin una temptació irresistible per a figures poc clares per infiltrar-se o enquistar-se en l'estructura.

Tampoc no és ara el moment de fer cartes als reis que tenen massa de desig personalista (una altra temptació comuna, aprofitar la confusió per veure què se'n pot treure) com de definir de forma clara una estructura sòlida i flexible. I evitar buits de poder també perquè la màquina no es pot aturar: la temporada 2010-11 s'ha de decidir ja, i la flamant comissió artística del Palau té tantes llums com ombres al seu si.

Ascensió imparable

Tornem, tanmateix, al Faust bilbaí, una producció importada de Tolosa de Llenguadoc, de fet, l'última de Nicolas Joel al Capitole abans de començar a París amb un altre Gounod, Mireille. En el fons, ens quedem amb aquesta, perquè, tot i alguna troballa atractiva (el gran llibre de Faust al començament), la grisor visual d'una proposta que cercava la depuració va anar del bracet de moments d'un estatisme exagerat (el cor de soldats), i d'altres quasi risibles (l'escena de Walpurgis, sense ballet, a més).

La batuta exsangüe de l'israelià Rani Calderon no va fer gaire per animar la funció des del fossat (i la Simfònica d'Euskadi segur que ha tingut dies millors). Per sort, Bilbao sol tenir molta cura dels repartiments, i només la Marguerite d'Eva Mei pot generar alguna reserva. No va ser tant per l'agror puntual del timbre com per la relativa implicació emocional del seu cant, si bé és cert que la soprano italiana va anar guanyant pes dramàtic a mesura que l'hora del seu judici s'atansava.

Cap retret, en canvi, a un bon compenetrat duo masculí, amb el Méphistophélès de Laurent Naouri exercint de manipulador mestre de cerimònies amb una sarcàstica presència escènica i una veu rotunda sense exageracions.

Piotr Beczala continua imparable en la seva ascensió a l'estrellat, gràcies a un instrument preciós, un cant meticulós i, perquè no comentar-ho, un registre superior espectacular: l'aficionat operístic, per molta dieta d'escena macrobiòtica que s'hagi d'empassar, no ha renunciat a la seva fascinació pel pinyol (i el do de Salut! demeure chaste et pure va ser espectacular).

Aquesta és la funció en què el tenor polonès, per color, col·locació de la veu i estil, més ens va evocar un il·lustre precedent com és Nicolai Gedda. En plena eclosió de la seva carrera, cada actuació de Piotr Beczala és una temptació impossible de resistir.

Xavier Cester
Avui