Cerca de notícies

Enquesta

El dux de l'òpera

15/11/2009 |

 

Plácido Domingo afegeix un nou capítol a una carrera sense parangó incorporant a Berlín un dels grans.

Home o superhome? Aquesta és la nietzscheana pregunta que ens ve al cap davant Plácido Domingo. Als 68 anys oficials, el tenor madrileny no només no para quiet, sinó que prefereix afrontar nous reptes abans que viure de les rendes d'una carrera amb pocs parangons. L'última fita ha estat abordar un dels grans papers de baríton del repertori, el protagonista de Simon Boccanegra, de Verdi.

No és el primer cop que Domingo coqueteja amb aquesta tessitura, recordem només la seva gravació com a Fígaro de Rossini amb Claudio Abbbado, alguns papers de sarsuela o l'Oreste de la Iphigénie en Tauride de Gluck. Però Boccanegra és, certament, una altra cosa, un paper que, a canvi de no tenir cap ària, posseeix una profunditat dramàtica i psicològica shakespeariana, un personatge melangiós, en la tardor de la vida, que s'enfronta a un passat no resolt, perfecte per a l'estadi actual de Domingo.

El que en principi havia de ser el colofó de la seva trajectòria ha esdevingut un capítol més d'una novel·la el final de la qual encara no està a la vista. La Staatsoper de Berlín ha estat el marc d'aquest debut esperadíssim (Domingo encara ha tingut temps de celebrar el vintè aniversari de la caiguda del Mur), després vindran la Scala (coproductora del muntatge que comentem), el Met, el Real, el Covent Garden i Zuric.

Aquests coliseus no escoltaran pas un cantant metamorfitzat per art de màgia, sinó simplement un intèrpret que, per molt baritonal que hagi estat qualificada la seva veu, sona com el que és, un tenor madur -amb la lògica usura del pas del temps en la superfície bronzina de l'instrument- cantant un paper de baríton.

El so era més lliure i còmode quan pujava que quan baixava, fins i tot els aguts eren massa confortables, sense la sensació climàtica, de límit que trobaríem en un baríton de veritat. Ara, quin artista! Quina noblesa en el capteniment i quina fermesa en l'accent! El "Figlia!" que va deixar anar com un sospir al final del duo amb Amelia fondria les pedres, però tampoc li va faltar convicció en l'escena del consell quan el dux clama per la pau i l'amor, ni ràbia continguda en maleir Paolo. Com passava en una altra experiència inesperada del nostre tenor, Tamerlano de Händel, Domingo sap morir molt bé, en aquest cas en una escena que el regista Federico Tiezzi va convertir en un transsumpte de la Pietat de Miquel Àngel.

Imitació pictòrica

Si Domingo era el gran reclam de la funció, també va ser en part el responsable de la tria d'un director d'escena que va signar un muntatge no pas conservador, sinó antiquat, doblement xocant en una ciutat com Berlín. L'opulent vestuari d'època de Giovanna Buzzi va encotillar una acció sota mínims que queia en el ridícul en els moviments del cor. Es pot arribar a entendre que Domingo no volgués riscos ni coses rares en un debut tan compromès, però mereixia alguna cosa millor que les estèrils imitacions pictòriques de Tiezzi. Per sort, la part musical de l'espectacle va donar àmplia compensació, fent bona la teoria que, perquè llueixi una gran figura, el millor és envoltar-la de qualitat, no de mediocritat.

Anja Harteros continua la seva imparable ascensió amb una Amelia de gran ductilitat, una veu sense problemes ni en l'agut ni en el greu, i mitges tintes encisadores. Kwangchul Youn va lluir com a Fiesco un legato immaculat i un fraseig en pianíssim (el final d'Il lacerato spirito) de primera classe.

Amb la seva veu ombrívolament rugosa, Hanno Müller-Brachmann va evitar caure en la caricatura de la perfídia de Paolo (un cas notori de lluita de classes en territori operístic), mentre que el Gabriele de Fabio Sartori va ser un xic estentori, amb una tècnica millorable (no cal ofegar el so per apianar), però d'agut fiable.

Verdi no és el compositor que hom associaria d'entrada amb Daniel Barenboim, encara que no és pas un estrany en la seva carrera. L'argentí va copsar la tinta fosca que recorre la peça, traduïda de forma magnífica pel so dens de la Staatskapelle, amb unes atzagaiades volumètriques que a vegades despentinaven (i ofegaven els cantants), un tret habitual en Barenboim. També és cert que hi ha pocs com ell que saben passar de la suavitat extrema a l'abrandament més exaltat, mantenint sempre l'espectador en la punta de la butaca. L'èxit, esclar, va ser monumental.

Xavier Cester
Avui