Cerca de notícies

Enquesta

Madrid tanca l’any Albéniz amb una exposició que reivindica el músic

12/11/2009 |

 

La seva obra «no va tenir una resposta generosa», lamenta el seu renebot Alberto Ruiz-Gallardón. La mostra, que reuneix pintures de Casas, Mir i Rusiñol, recorre la vida i l’obra del compositor.

A Isaac Albéniz li dolia Espanya tot i ser profundament catalanista. La incomprensió amb què va ser rebut en els cercles musicals madrilenys no li va impedir divulgar la cultura espanyola i va marcar un rumb que després seguirien Manuel de Falla i Joaquín Turina, que el va etiquetar com a «català modelat en andalús». Però per sobre de tot va ser un compositor l’obra del qual té un caràcter universal que s’ha volgut remarcar en l’última ex­posició commemorativa del centenari de la seva mort, que es compleix aquest any, inaugurada ahir pel seu renebot i ­alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón. La mostra, que es podrà ­veure fins al pròxim 31 de gener al Centre Cultural Conde Duque, a Madrid, porta per títol Albéniz, leyendas y verdades, i recull alguns ­documents cedits pels seus hereus que posen l’accent en la seva vida personal, que ell mateix va omplir de mitges veritats i llegendes per reivindicar-se .

El comissari de l’exposició, Justo Romero, afirma en el catàleg que la recent publicació de rigorosos estudis musicològics posen en el seu lloc el pianista de Camprodon i permeten apreciar la profunditat de la seva obra. Nascut fa 149 anys, Albéniz va morir massa aviat, sense que hagués desenvolupat tota la seva capacitat creativa.

NOUS CORRENTS /Tant Ruiz-Gallardón com Romero van destacar en la ­inauguració la genialitat del compositor, que als quatre anys va fer el seu primer concert i va unir musicalment de manera magistral els segles XIX i XX. Segons Romero, «va saber conjugar com cap altre la seva passió nacionalista amb els nous corrents estètics que sorgien en el seu temps».

Com gairebé tots els artistes espanyols de la seva època, Albéniz no va tenir en vida el reconeixement ­merescut. En un moment «dur i de­licat» de la història d’Espanya, marcada pels desastres colonials del 1898, el pianista «no va tenir una ­resposta generosa a l’esforç artístic que va realitzar», va dir l’alcalde ­madrileny.

L’autor d’Iberia era un home «extravertit, cosmopolita, obert i plural», plenament immers en les tendències culturals de la seva època, per sobre de totes el modernisme. La seva música, des de les castisses sarsueles fins a les composicions amb pinzellades wagnerianes, va ser la «visió que un català de la Catalunya profunda tenia d’Espanya», segons Gallardón.

El rebuig que la capital va mostrar a Albéniz va desenvolupar en ell un sentiment d’amor-odi. El seu «discurs sever» contra Madrid, malgrat dedicar-li la seva obra Lavapiés, es va deure segons l’alcalde al menyspreu que els editors convertits en empresaris teatrals van mostrar per les seves òperes davant les d’autors italians o alemanys. Gallardón va lamentar aquesta actitud tan espanyola en l’època de «girar l’esquena als artistes que van davant nostre perquè són capaços d’identificar els nostres sentiments».

L’exposició mostra algunes facetes menys conegudes de la vida d’Albéniz, com per exemple, el seu interès per l’art. Nombroses pintures de la seva propietat es reuneixen en una de les tres sales dedicades al compositor, la majoria regals dels seus autors, que eren amics d’Albéniz. Com si es tractés d’un recorregut pel modernisme català destaquen quadros de Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Josep María Sert o Xavier Gosé.
Vestits de representacions, esbossos d’escenografia, la maqueta de l’escenari del Liceu o les seves característiques ulleres, són altres elements de la mostra.

Mercedes Jansa
El Periódico de Catalunya