Cerca de notícies

Enquesta

Carles Santos: "He passat de la modernitat al suïcidi en tota regla"

5/11/2009 |

 

El compositor segueix revolucionant la música, ara per partida doble a la Fira Mediterrània, que comença avui

 

Avui una estrena i dissabte una altra. La creativitat és inesgotable?

Des del principi la directora de la Fira, la Tere Almar, em va oferir dos espectacles en un diàleg entre tradició i modernitat, però per mi no hi ha diferència. És com voler separar la música clàssica de la contemporània, un tema que no s'ha resolt mai ni es resoldrà perquè no existeix cap diferència. A qui no li interessa la música contemporània no entén la música clàssica.

I així converteix la tenora en l'instrument més modern del món.

La tenora és un instrument emblemàtic i tan modern com el cello. Jo ja l'havia utilitzat en les Fanfàrries que vaig fer per als Jocs Olímpics. A Sis tenores i un senyor volem demostrar que amb la tenora es pot fer tot, i compto amb la complicitat del Jordi Molina, a qui poso en situacions realment complicades. He col·locat la tenora en les mateixes situacions en què feia la música contemporània dels anys 80, que mai va arribar a fregar la música tradicional.

Què ha descobert de nou en la tenora?

Una força espectacular, una bellesa salvatge que m'atreu moltíssim.

L'altre espectacle que presenta és amb adolescents de Torre Baró.

Sí. De vegades et proposen coses visionàries que van més enllà del que tu t'hauries pogut imaginar. La Lluïsa Casas porta un grup de joves d'un institut de Torre Baró i em va convidar a fer alguna cosa junts. Em va atreure el fet que estan molt lluny de mi. Ni jo tinc 20 anys ni els meus 20 van tenir res a veure amb els seus. Els professionals estem tan imbuïts d'idees i conceptes que hem perdut la frescor. Ells aporten una energia renovada.

Un espectacle únic i de carrer...

Serà a la plaça de l'Ajuntament i als balcons. Envoltarem els joves per cantants professionals, la Polifònica de Puig-reig i l'Orfeó Manresà, gent d'entitats corals i voluntaris. S'hi pot apuntar tothom. És un espectacle de risc real, amb un text de Perejaume, una partitura que cal resoldre i un element distorsionant i insòlit. De fet, ja no és modernitat: és un suïcidi en tota regla.

Parlant de cors, al febrer torna amb La Pantera imperial al Teatre Lliure.

Sí. Ho farem amb el Lieder Camera. L'Àlex Rigola m'ho va proposar amb l'excusa que ja feia 10 anys de l'estrena al Lliure de Gràcia i a Barcelona no s'havia vist la versió gran. Altre cop gent que té idees. Em fa molta il·lusió, és una càrrega d'emocions i puc recuperar moltes de les persones que ja la van fer.

I segueix de gira amb el concert Piturrino, amb la formació BCN 216.

És el meu primer concert per a piano i orquestra i el volia fer en un teatre perquè el meu públic no és el de música clàssica. Acabem d'arribar del Festival de Música Contemporània d'Alacant i estan sortint moltes actuacions. En això de la música no sempre fas el que vols. Quan faig concerts de piano sol molta gent se sorprèn que jo sigui músic. Només es fixen en l'anècdota teatral, els agrada visualitzar-la. Però jo el que vull és fer música.

Acaba de treure un disc del concert per a piano sol que va fer el 1998 al TNC, Codi o Estigma (Satélite K). On són els DVD dels seus espectacles?

Estic digitalitzant tot el que tinc. De moment ja tinc màsters de la Pantera i Helena, i aniran sortint coses, però un disc és només un document, i n'hi ha tants...

Vostè va conèixer John Cage, de qui ara es fa una exposició al Macba...

Cage és l'antítesi de l'establishment i amb una exposició traeixes la seva filosofia. L'han venut com un producte, però era d'una exquisidesa intel·lectual tan difícil de plasmar que millor ni intentar-ho. Cage és el dadaisme de la música.

Què ha quedat d'aquella generació?

Les avantguardes dels 80 van servir als que feien música no acadèmica, que han sabut arribar al públic. Els acadèmics van fracassar.

Marta Porter
Avui