Cerca de notícies

Enquesta

Canvi de règim

25/10/2009 |

 

Nicolas Joel ha deixat ben clar des de la seva primera nova producció a l'Òpera de París que la concepció que té del gènere és molt diferent de la de Gerard Mortier. Ni millor ni pitjor.

Indicis no han faltat per descobrir que la nova direcció de l'Òpera Nacional de París a càrrec de Nicolas Joel serà ben diferent a la del seu antecessor, Gérard Mortier: la "dramatúrgia de la felicitat" que pregona en el programa general de la temporada; entrevistes en què diu coses com que cal "revalorar el cant" o que "és la música la que és acció i l'emoció, a l'òpera, comença per la veu"; el rebuig al despectiu terme passéisme per designar la voluntat de respectar les lleis del teatre líric; la crítica a les adaptacions dels sobretítols per quadrar-los amb les posades en escena; i l'afirmació que, en música, de segle XX n'hi ha més d'un. Revolució? Contrarevolució? Restauració? En tot cas, un canvi de règim en tota regla que va tenir un clar punt de partida, la primera nova producció de l'era Joel, que pot ser entesa com tot un manifest.

Ni en un hipotètic delirium tremens hauria pensat mai Mortier a programar Mireille, del seu denostat Gounod. Ell s'ho perd, perquè la música, amb algun toc de color popular, és simplement preciosa, digna mostra del talent melòdic del compositor francès. El problema, en tot cas, és una història, basada en un cèlebre text del poeta provençal Frédéric Mistral, que s'allargassa innecessàriament durant cinc actes, amb una parella enamorada tot i la seva diferent posició social (ella és la rica), un dolent episòdic i una mort de l'heroïna més aviat absurda però que dóna peu a un final d'ensucradíssima beateria. A començaments del segle XXI aquestes pageses de bon cor transfigurades per veus divines no donen gaire de si, però insistim que la partitura és una perla.

Amb aquest material, què podia fer Joel? Ja que seva va ser la decisió de presentar, per primer cop al Palais Garnier, l'obra, també va assumir la direcció escènica, tot i que havia dit que a París no compaginaria les dues tasques (Jürgen Flimm a Salzburg tampoc s'ha fet cas a si mateix). El poc gruix dramàtic de Mireille no aguantaria un tractament de xoc, per tant Joel ha preferit la il·lustració bonica, bastida sobre decorats (Ezio Frigerio), vestuari (Franca Squarciapino) i il·luminació (Vinicio Cheli) que preferien evocar més l'Angelus de Millet (el pintor) que una postal kitsch. La direcció de Joel va ser massa primària (com no, vam tenir pagesos ballant) i en un parell d'escenes -la mort del dolent al llac, Mireille creuant el desert- la buidor escènica va ser excessiva. De segur que hi ha més opcions entre l'agressió i la complaença.

O potser aquesta era la jugada: demostrar amb fets que la música era el més important, i Mireille difícilment trobarà millor defensa que la reunida a Garnier. Marc Minkowski va dirigir amb el convenciment d'estar davant d'una obra cabdal, i la seva energia sense violència i el seu preciosisme sense afectació van donar carta de noblesa a la inspiració de Gounod.

Si un factor va ser indiscutible durant la gestió de Nicolas Joel al Capitoli de Tolosa de Llenguadoc va ser el bon criteri a l'hora de fer repartiments, donant, a més, útils empentes a talents joves. Fins i tot en els cantants que no eren nadius de França, la dicció general va ser acurada. Inva Mula va ser una Mireille commovedora, amb una exquisida delicadesa en els moments més lírics i alhora amb la consistència suficient en els passatges més tensos, per arribar a una pletòrica transfiguració. Tot i un volum limitat, Charles Castronovo va ser un Vincent de mel·líflua elegància, mentre que Sylvie Brunet va ser una Taven d'accents penetrants. Alain Vernhes (Ramon) i Anne-Catherine Gillet (Vincenette) van ser justament ovacionats, i fins i tot un cantant irregular com Franck Ferrari va ser un convincent Ourrias. Però en una obra no mancada d'àries delicioses no podem oblidar la del Pastor interpretada per Sébastien Droy.

Temps de premis

La cronologia té aquestes coses: Mireille es va estrenar un any abans que Tristan und Isolde, l'òpera que comentàvem la setmana passada amb Nina Stemme com a gran figura. I Nina Stemme és una de les guanyadores, com a millor cantant femenina de la temporada 2008-09, dels Premis de la Crítica que convoquen els Amics del Liceu, gràcies a la seva portentosa Salome. L'òpera de Strauss va acumular més premis -Robert Brubaker, millor cantant masculí; Michael Boder, millor director musical-, però la millor representació va ser el díptic Château Margaux - La viejecita presentat al Lliure durant el Grec.

Millor director d'escena va ser Enrique Lanz per El retablo de maese Pedro; millor cantant en concert, Josep Bros per Doña Francisquita al Palau; millor cantant en recital, Thomas Quasthoff, i cantant revelació, Maite Beaumont per La incoronazione di Poppea. Més Monteverdi, perquè el fascinant Il ritorno d'Ulisse dirigit per William Kentridge en la passada edició del Temporada Alta va rebre el premi especial del jurat. Felicitats a tots.

Xavier Cester
Avui