Cerca de notícies

Enquesta

La revolució John Cage

24/10/2009 |

 

L'anarquia del silenci. John Cage i l'art experimental.

MACBA. PLAÇA DELS ÀNGELS. BARCELONA. FINS AL 10/1

El Macba s'acosta a la figura del polifacètic compositor nord-americà amb una exposició que relaciona la seva música amb els moviments artístics del segle XX.

 

L'any 1959, en un programa de la televisió americana tipus La noria, els tertulians fumen com carreters fent publicitat d'una coneguda marca de cigarretes. L'actriu Zsa Zsa Gabor és una de les convidades. Enjoiada de cap a peus, petoneja tots els homes de la taula i explica que el seu vestit està fet amb un sac de patates. El públic riu. I quan toca l'hora de l'actuació del programa, apareix un home alt i elegant. "És el compositor més polèmic de l'actual panorama musical", el presenta el conductor del programa, mentre fa promoció de l'últim disc del convidat. A la pantalla apareix la llista d'instruments que el músic farà servir en la seva actuació: un got d'aigua, un tub de banyera, un aneguet de plàstic, un pianet trucat, cassoles de llautó... La gent riu i riu. El músic explica que per a ell la música és "producció de sons", que tot el que fa és experimentar amb la música. Durant el petit concert, la gent es recargola encara més de riure. El músic és John Cage, el més revolucionari dels compositors del segle XX.

Amb rialles i incomprensió és com John Cage (1912-1992) devia ser rebut en molts llocs. Avui en dia, en ple segle XXI, la incomprensió i, sobretot, el desconeixement al voltant de Cage continuen, però el seu llegat i la seva influència són tan immensos que la mofa seria patètica. ¿És que no és hereva la música electrònica de Cage, per exemple? ¿Si Cage no hagués existit, tindríem un Sónar?

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) ha posat el seu gra de sorra per acabar amb el desconeixement sobre Cage amb l'exposició L'anarquia del silenci. John Cage i l'art experimental, que explora l'obra del músic nord-americà. S'hi inclouen moltes de les composicions musicals de Cage -que es poden escoltar a través d'auriculars al costat de les partitures originals-, instal·lacions, pintures, dibuixos i fragments audiovisuals, com el programa de televisió esmentat anteriorment.

És una exposició densa documentalment parlant, però que ofereix en contrapartida la possibilitat que l'espectador participi directament de l'experiència sonora i visual de John Cage.

Tot el muntatge demostra la manera com Cage va trencar amb totes les convencions del llenguatge músical i artístic. Va introduir l'atzar en la composició. Va "preparar" les cordes d'un piano amb claus i goma d'esborrar perquè sonés més metàl·lic, tal com es pot veure a l'exposició. Va convertir el silenci en música, sobretot quan en la seva cèlebre partitura 4' 33'' va deixar que el silenci se sentís durant 4 minuts i mig. Qualsevol objecte que fes soroll li servia per compondre i va ser dels primers músics que van utilitzar la ràdio, la televisió i els ordinadors per fer música. El 1969 ja va compondre una obra amb ordinador, Clavicordi. Va trigar dos anys i hi va afegir projeccions de diapositives extretes d'imatges de la NASA i d'altres pintades per ell mateix. ¿Us sona d'alguna cosa això de combinar música amb projeccions? Cage va anar sempre dècades al davant de la seva època.

Un inventor, un geni

D'això se'n va adonar ràpidament el seu mestre, Arnold Schönberg, l'inventor de la música dodecafònica, que va admetre que Cage "no és un compositor, sinó un inventor..., un geni". Això sí, Schönberg va expulsar el seu alumne més avançat, perquè Cage, recorda Chus Martínez, conservadora en cap del Macba, "va anar molt més enllà". "Schönberg va trencar la forma creant 12 tons, però per a Cage l'important no és la forma, sinó la durada. El temps és clau en la seva obra. I en aquest sentit, s'allunya de la tradició de la música clàssica europea i mira cap a la filosofia oriental, sobretot al zen. Cage es planteja la possibilitat de canviar la lògica del pensament", afegeix.

A l'exposició del Macba, que inclou 200 obres, Cage no està sol, sinó acompanyat de peces dels seus amics i col·laboradors, com els artistes Marcel Duchamp, Robert Rauschenberg, Andy Warhol i Nam June Paik. Però, per sobre de tots, Cage va comptar amb un home que va aconseguir dotar d'imatge i de moviment la seva música, el coreògraf i ballarí Merce Cunningham, també company sentimental durant dècades, mort fa uns mesos.

L'estreta relació entre Cage i Cunningham va ser exponencial. Els crítics diuen que no s'entendria l'obra del primer sense la del segon, que va descompondre el moviment coreogràfic com Cage feia amb la música i junts van crear els Event, unes trobades en què ballarins, músics, pintors i tècnics improvisaven alhora en una jam session artística. La més sonada va reunir Cage, Cunningham i Rauschenberg movent-se entorn del públic.

I per entendre millor aquest matrimoni artístic, la Merce Cunningham Dance Company oferirà diferents Event al Mercat de les Flors entre el 17 i el 22 de novembre amb els artistes Antoni Tàpies i Eulàlia Valldosera i amb els músics Agustí Fernàndez, Liba Villavecchia, Joan Saura, Ferran Fages, Barbara Held i Arnau Sala acompanyant el director musical de la companyia, Takehisa Kosugi. Perquè, com deia John Cage, "les emocions no sorgeixen de l'artista, sinó del públic que escolta les obres".

M. Frisach / M. Porter
Avui