Cerca de notícies

Enquesta

El grup de cambra Barcelona 216 abordarà a l’Auditori l’obra més insòlita de John Cage, sense cap no

23/10/2009 |

 

La pianista Margaret Leng Tan se suma a la interpretació.

 

Els silencis són importants en la música. Ajuden a apreciar més el so, el reforcen. Ara bé, ¿us imagineu un concert en què els músics no toquen ni una sola nota? Si ho voleu experimentar, aneu aquest diumenge a l’Auditori per disfrutar de 4’33’’ (1952), la peça emblemàtica de John Cage (1912-1992) en què no sona ni una nota. L’interpretaran, per dir-ho d’alguna manera, els músics del grup de cambra Barcelona 216, dirigit per Francesc Prat, i la pianista Margaret Leng Tan (Singapur,1945). Ella és la gran especialista en l’obra de piano del compositor nord-americà. Ella també interpretarà avui al Macba (21.00 hores) obres de Cage, en el marc dels concerts relacionats amb l’exposició que el museu dedica a aquest músic trencador.

El concert de diumenge a l’Auditori forma part del programa Jo cuino i ell renta els plats. Cage+Cunningham, que centra la tardor barcelonina de diverses institucions culturals. «Aquesta obra és l’equivalent del quadro blanc de Robert Rauschenberg», destaca Margaret Leng Tan, que va conèixer Cage el 1981 i va cultivar la seva amistat fins que va morir, 11 anys després. «Cage va ser el meu mentor», afegeix.

Malgrat no transmetre res més que el so ambient de la sala, ja que els músics no toquen ni una sola nota durant 4 minuts i 33 segons (d’aquí ve el títol de la peça), aquesta obra s’ha convertit en la més emblemàtica de Cage. Il·lustra la seva passió per anar més enllà, el seu esperit transgressor. La va compondre seguint el seu mètode compositiu basat en combinacions a l’atzar d’un sistema de quadros amb la mesura de cada un, l’altura i la durada de les notes.

En la seva estrena el 1952 al Maverick Concert Hall de Woodstock, David Tudor, amb el cronòmetre a la mà, marcava l’inici de cada part (n’hi ha tres) tancant la tapa del piano i obrint-la al final. Margaret Leng Tan també utilitza cronòmetre, però sovint il·lustra la conclusió de les parts abaixant en silenci una tecla. «Encara hi ha gent que no entén Cage, però cada vegada menys. Ara el públic ja no s’aixeca de la butaca i surt a reclamar els diners de l’entrada», comenta la pianista, per a qui Cage va ser un personatge avançat a la seva època. «Era un geni, no era un músic. Va ser clau per a l’art conceptual de la segona meitat del segle XX», afirma.

Piano modificat
L’última obra de Cage, Thirteen (1992), i el Concert per a piano preparat i orquestra de cambra (1951), que s’estrena a Espanya, completen el programa. «És una obra molt complexa per al piano», diu la intèrpret, que ha transformat completament l’instrument introduint-hi peces de plàstic, cautxú, rosques i cargols. «Això canvia completament el piano, que ofereix sons nous», comenta. I insisteix a recalcar la dificultat d’aquesta obra: «És un gran desafiament. Hi ha fins a 53 notes diferents. Cage la va concebre com una obra de percussió sota el control d’un sol músic».

MARTA CERVERA
El Periódico de Catalunya