Cerca de notícies

Enquesta

Claudi Arimany FLAUTISTA: "De jove vaig tocar amb Tony Ronald, el de 'Help, ayúdame'"

2/10/2009 |

 

 

Reconegut universalment com l'hereu i marmessor artístic del gran Jean-Pierre Rampal, el flautista català Claudi Arimany (Granollers, 1956) ha portat la devoció al mestre fins a l'extrem que avui toca amb el mateix instrument --una flauta W. S. Haynes ¡d'or! fabricada el 1948-- que en vida utilitzava Rampal. Arimany és un vell conegut de l'afició local: s'ha prodigat tant al Brudieu com en diversos escenaris del país. L'última ocasió, el 2006 als Colors de Música d'Escaldes i al costat del nostre Jordi Gendra. Demà obre a l'Auditori Nacional la 27a edició del festival Narciso Yepes amb la Camerata Amsterdam i un programa íntegrament consagrat als Concerts de Brandemburg, de Bach. La direcció, del mestre holandès Jeroen Weierink.

--Hi ha violinistes, pianistes i fins i tot violoncel.listes mediàtics. En canvi, rarament un flautista fa el salt a la celebritat universal. Potser l'últim cas va ser el de Jean-
Pierre Rampal. ¿Per què?
--Efectivament, els reis de la música són en primer lloc els cantants, i després, piano, violí, violoncel i la resta. I en aquest ordre. Però no sempre ha estat així. Hi va haver una època, especialment al Barroc, que la flauta era l'instrument de moda. Tots els compositors escrivien per a ella. És precisament l'època dels Concerts de Brandemburg. La Revolució francesa va arrambar amb aquest ordre de coses: en democratitzar també la música i portar-la al poble, es van inventar les sales de concerts. I instruments com ara el clavicèmbal, la viola de gamba i també la flauta van caure en un cert ostracisme perquè no tenien prou volum, prou potència sonora.

--Catalunya no sembla país de gran tradició flautista. ¿D'on surt, vostè?
--França ha sigut històricament la gran potència flautista d'Europa. Rampal és l'últim esglaó d'una tradició secular que culmina amb ell. No va ser en absolut un bolet que brota per casualitat.

--¿Vostè, sí, que ho va ser?
--Jo vaig estudiar precisament a França. Però avui probablement no em caldria marxar d'Espanya perquè hi ha molt bons flautistes, que també van anar a París a estudiar i que avui exerceixen en conservatoris. El nivell ara no té res a envejar al d'altres països europeus.

--Toca amb la flauta d'or de Rampal i va arribar a provar un instrument fet amb un aliatge de pal.ladi i cobalt creada per la Nasa. ¿Capritx o innovació tecnològica?
--Aquesta flauta de pal.ladi sona hor-
rorosament. Va ser un experiment fracassat. Els metalls nobles, sigui l'or o la plata, semblen els més adequats per a un instrument de vent. La que jo toco és d'or i va pertànyer a Rampal, sí, i tinc la intenció de fer amb ella tota la meva carrera. És una flauta estupenda, però no pas perquè tingui res d'especial respecte a d'altres instruments, sinó perquè va ser de Rampal i això per a mi té un valor sentimental que no té preu equivalent.
--¿Existeixen els Stradivarius, els Guarnieri o els Guadgnini de la flauta?
--Les flautes del segle XVIII avui es conserven als museus. Rarament estaran en condicions perquè la fusta amb què estan construïdes se sotmet a un tractament molt diferent que la del violí, per exemple, i s'acaba esquerdant. No aguanten el pas dels anys.

--Un dels motius que el va fer decantar-se per la flauta va ser l'admiració per Ian Anderson. ¿El rock és en el seu cas un pecat de joventut que es cura amb els anys?
--Com a tots els joves, a mi m'apassionava el rock. I especialment Jethro Tull. Tenia tots els seus discos. De fet, abans d'arribar a la música clàssica vaig tocar en moltes bandes de rock i de jazz. Amb Fussion, el grup de Manuel Camp i amb Tony Ronald, el de Help, ayúdame! Però tot això és història. A partir d'un cert moment descobreixo la música clàssica i abandono tota vel.leïtat rockera o jazzística.

--¿I com va ser que va caure del cavall i va descobrir la flauta?
--Doncs va ser gràcies a una senyora del meu poble, que havia guanyat en un concurs dues entrades per al Palau. Em va dir 'Escolta, Claudi, que ve un flautista molt bo. Hi podem anar junts'. ¡I era Rampal! Vaig quedar absolutament fascinat amb la bellesa que aquell home era capaç d'extreure de la flauta. Jo devia tenir 10 o 12 anys. Poc em podia imaginar que un dia acabaria tocant amb ell. ¡I utilitzant el seu mateix instrument!

--¿Quin és el repertori que escolta i toca en la intimitat?
--Els mestres de l'època dels fills de Bach. I ells mateixos, també. Un repertori estrany, molt intuïtiu i poc conegut, que anuncia la fi del classicisme i prefigura el Romanticisme. Una música molt complicada que no acaba de connectar amb el gran públic. Rampal, a qui també agradava molt aquest període, deia que la millor manera de buidar un auditori era... ¡programar els fills de Bach!

--¿Hi ha algun compositor català que hagi escrit per a la flauta?
--I tant que sí. Joan Baptista Pla, fill de les terres de Lleida i coetani de Mozart, que va escriure molta música per a flauta en un moment en què a Espanya només s'escrivia música religiosa i coral. Instrumental pràcticament no n'hi havia. Pla va ser un geni. Si fos francès o alemany, avui se'l tocaria a tot arreu. Però va tenir la mala fortuna de néixer a Balaguer... N'he enregistrat dos compactes: Catalan Flute Music of the 18th Century i 3 Concerti.

--S'ha prodigat molt per Andorra i la Seu, però també pel Palau de la Música Catalana. ¿Com ha encaixat l'afer Millet?
--Amb estupefacció. Precisament dies abans que es destapés l'escàndol havia estat parlant amb els se-
nyors Millet i Montull per planificar la meva participació al programa de la temporada que ve. En fi, quina sorpresa... Els conec tots dos des de fa anys i cada dia espero que el cas faci un gir, que surti alguna informació que em permeti recuperar la confiança... Però vist com evoluciona el cas, cada vegada ho veig més difícil.

--Al marge del suposat desfalc, ¿és defensable la gestió artística de Millet al capdavant del Palau els últims tres decennis?
--El Palau és una referència mundial, i això és una fita molt difícil d'aconseguir. I no ha de ser fàcil gestionar una institució com aquesta. Però és clar, si al darrere passaven totes aquestes coses que ara surten a la llum... És de molt mal defensar, evidentment.

--Un dels seus arguments defensius és contraatacar dient que els artistes cobraven en negre...
--La meva relació professional amb el Palau sempre ha estat correcta. Els comptes estan clars. Però és clar, aquest és el típic cas al qual se li pot aplicar la dita castellana que a perro flaco todo son pulgas.

--¿Hi tocarà la temporada que ve?
--Espero que sí. Però fins que no quedi clar qui substitueix el senyor Millet, tot està aturat.

ANDRÉS LUENGO
El Periòdic d'Andorra