Cerca de notícies

Enquesta

Incorreccions

21/9/2009 |

 

L'OBC i el Liceu coincideixen en la programació de la mateixa òpera, 'Die Entführung aus dem Serail', la primera en versió de concert, un format que, es miri com es miri, és un simple succedani.

 

Des de les ones hertzianes de Ràdio 4 amb la seva participació en el fa poc desaparegut programa Gran gala; en les sessions del Club Polímnia sorgit a redós d'aquest espai històric; en les diverses col·laboracions als mitjans escrits, i, sobretot, en conversa sempre agradable als passadissos del Liceu, el Palau o L'Auditori: Pau Nadal va ser un referent d'amor a la música, erudició i bonhomia. La seva mort deixa la congregació crítica una mica òrfena en aquest inici de temporada; serveixin, doncs, aquestes línies de sincer homenatge a un col·lega estimat.

Un dels trets més destacats de la personalitat de Pau Nadal era una memòria prodigiosa que li permetia arxivar al seu cap tots els detalls de les temporades liceistes de les quals havia estat testimoni des de la infantesa. De segur que podria recordar amb detall les últimes funcions al teatre de les Rambles de Die Entführung aus dem Serail, un títol que compta amb un protagonisme destacat aquest curs, començant pel Festival Mozart que dissabte vinent arrenca amb una lectura concertant de l'obra.

En aquestes èpoques de castradora correcció política, ben sovint sinònim de censura pura i dura, una obra com aquesta pot plantejar maldecaps a les ànimes càndides, disgustades per la visió caricaturesca de l'islam i la perspectiva indiscutiblement eurocèntrica de la trama. Podia ser d'altra manera en una Viena que no feia pas tant havia estat a punt de caure sota domini turc? Això no va impedir que la capital austríaca, com mig Europa, s'amarés de moda turca (i la partitura de Mozart no està exempta del seu influx), un fenomen que, per descomptat, era un nou exemple de mirada dominadora sobre una cultura exòtica, diferent i, per tant, inferior.

No calen disculpes

Hem de demanar disculpes per això? Ho hem de fer pel mamarratxo de Monostatos de Die Zauberflöte, que, ves per on, és negre? O pels comentaris ultramisògins que apareixen en la mateixa obra? O pel crit d'"Exterminem els africans" amb què Berlioz tanca el tercer acte de Les troyens? O per tants altres exemples? Alguns han caigut en la temptació de modificar els textos problemàtics per evitar possibles ofenses als espectadors actuals. D'aquí a la creació d'un departament, com el que apareix a 1984 d'Orwell, que es dediqui a reescriure constantment la història per adequar-la a la ideologia dominant no hi ha cap pas, és la mateixa mentalitat autoritària. Preocupem-nos millor no d'escandalitzar-nos del passat sinó d'aprendre d'ell per arreglar el present i preparar el futur.

Totes aquestes disquisicions ens desvien del tema principal, que és Die Entführung aus dem Serail, una de les anomenades set grans òperes de Mozart, un doll irresistible d'inventiva i de color. Per a la seva última edició al capdavant del festival, Christian Zacharias ha apostat per una òpera després de força anys amb escassa presència de la música vocal del compositor de Salzburg, la qual cosa no deixa de ser una llàstima vist el seu extens catàleg de, per exemple, peces sacres i àries de concert. Però els pocs cops que s'ha fet òpera en concert a L'Auditori l'acústica juga una mala passada a les veus quan aquestes es col·loquen davant l'orquestra. Unes veus que en aquest cas tindran un repte ardu: interpretar una partitura molt exigent dos cops en poc menys de 24 hores. Potser per això s'ha triat un repartiment bàsicament jove en el qual falta, si ens fiem del programa de la temporada, el cor. El tallaran?

El més sorprenent és que aquesta mateixa temporada el Liceu du a escena Die Entführung aus dem Serail. Per molt que pensem en positiu i ens alegrem d'escoltar de nou aquesta obra mestra, això evidencia que la coordinació no és el principal tret distintiu de les nostres temporades musicals. El Liceu i L'Auditori han signat un conveni de col·laboració que hauria d'evitar aquestes duplicacions.

Millor en escena

Pot haver-hi qui ho positivi d'una altra manera, pensant que és millor una versió en concert que una representació que ofengui la seva concepció de la peça. Aquest discurs apareix amb regularitat, fins i tot en editorials de revistes especialitzades, i revela una lamentable claudicació intel·lectual: ja que no veiem el que ens agrada, ens conformem amb l'estatisme d'uns cantants en vestit de nit rere faristols.

No discutirem pas que aquest format permet una major concentració de l'espectador en l'apartat musical de l'òpera, concentració estimulada per un altre fenomen: ha estat el format exclusivament àudio el que ha dominat en el gaudi domèstic de l'òpera, molt per sobre dels formats audiovisuals, i encara està per veure si el DVD canvia del tot la tendència. Estem molt avesats a escoltar només la música de l'òpera i, per tant, les versions en concert són una opció fàcil. Però fins i tot el títol de trama més immobilista hi surt guanyant quan puja a escena.

La reivindicació de les versions en concert, a més, té un punt d'impotència davant la impossibilitat d'aturar les relectures del repertori pels directors d'escena actuals. Una aturada que aquest cronista no desitja pas, per això repetim un leitmotiv d'aquesta secció: la disjuntiva no està entre muntatges tradicionals i provocadors, sinó entre bons i mals muntatges, i d'aquests n'hi ha de tots els estils i en tots els teatres del món.

Per les fotos que hem vist de la producció de Christof Loy que aterrarà a l'abril al Liceu, no tindrem pas la típica turquerie, sinó el despullament marca de fàbrica del director alemany. Recordem, no obstant, que va ser en un altre muntatge de Loy que el Covent Garden va vetar una Deborah Voigt preoperada (és a dir, amb un sobrepès considerable). La cura en l'aspecte visual de l'òpera i la seva actual deriva tecnològica (transmissions a cinemes de mig món) té el perill de bandejar intèrprets que no compleixen amb uns determinats cànons de bellesa. Ara que estan d'actualitat en el cinema, potser no és tan incorrecte reivindicar en l'òpera els grassos.

Xavier Cester
Avui