7/9/2009 |
Diu la Bíblia que Josuè va ordenar l'exèrcit israelita que fes durant sis dies una volta completa a les muralles de Jericó. Al setè, i després de la preceptiva circumval.lació, els sacerdots van fer sonar els seus monumentals corns i, davant l'estupefacció general, els murs ciclopis de la inexpugnable capital de Canaa es van ensorrar, deixant la ciutat franca per als homes d'Israel. No van deixar un cananeu viu, però aquesta és una altra història. La batalla va tenir lloc més d'un mil.lenni abans de Crist, i un dels projectes més prodigiosos de la molt sorprenent trajectòria musical de Jordi Savall (Igualada, 1941) és reconstituir el so de les bíbliques trompetes de Jericó. Ni més ni menys. És el més enrere que ha pogut retrocedir en els seus viatges amb la màquina del temps de la música antiga. El repertori que dimarts porta a l'Auditori al costat de la soprano Montserrat Figueras i de la formació Hespèrion XXI només arriba a l'edat mitjana, i combina peces instrumentals perses i afganeses amb cançons de bressol i romances dels sefardites escampats pel Mediterrani oriental, des de Sarajevo fins a Rodes i Istanbul. Tot plegat sota el lema Orient-Occident i amb l'ambiciosa (i una mica zapatera) voluntat de restablir el diàleg entre les dues ribes del Mediterrani. Feia tres lustres que Savall no trepitjava terra andorrana. Per compensar, la vetllada és gratuïta. I atenció, que l'intèrpret de Tots els matins del món canviarà la viola de gamba pel rébec, la lira i el rebab.
--¿I com s'ho han fet per ressuscitar les trompetes de Jericó?
--Forma part del projecte Jerusalem: la ciutat de les dues paus. Encara avui es construeixen a Palestina uns corns enormes amb les mateixes tècniques que fa tres mil.lennis. Hi vam afegir la trompeta àrab, que pot arribar als dos metres de llargada, i el resultat és una fanfàrria completament dissonant que creiem que sona aproximadament com devien sonar les trompetes de les tropes israelites que van assetjar Jericó. Pensem en desenes, centenars de músics tocant aquelles instruments enormes, cadascú com podia i com sabia...
ANDRÉS LUENGO
El Periòdic d'Andorra